Durant la guerra, quan freqüentava la casa –de vegades m’hi quedava algun dia–, vaig constatar la seva meravellosa habilitat per a tallar el pernil i la llonganissa. Ho tallava finíssim, prodigiosament prim. No sé pas com s’ho feia. Produïa unes rodelles translúcides, etèries. La seva idea era que aquestes coses s’han de tallar molt fines. Tenia raó. Són més mengívoles.

Però potser en aquesta admirable habilitat era massa extremista. A la tarda, a l’hora de berenar, aquell pernil tan lleuger i voleiadís ens deixava una gana terrible.

–Senyora Rosita, fa molt bon temps… –que jo li dic.

–Sí. Fa un dia esplèndid. Donem gràcies a Déu que ens proporciona aquestes meravelles…

Observo que, mentre pronuncia aquesta darrera frase, posa una mica els ulls en blanc i alça verticalment i sentenciosament el dit de la mà dreta. Afegeix de seguida:

–Fa un dia esplèndid, però…

–Digui, digui, senyora Rosita…

–Fa un dia prodigiós, però ¿i si anem a l’infern, si no ens salvem?

–Vostè rai, senyora Rosita… vostè rai…

–Tu ja ho dius; vostè rai, vostè rai… Jo sóc com tothom: una pecadora recalcitrant. Ja ho diu l’Evangeli: Muchos son los llamados y pocos los escogidos.

–Encara que ho digui l’Evangeli i que ho digui en castellà, no m’ho crec pas. Vostè, senyora Rosita, és un prodigi de bondat, una concentració d’exemplaritat…

–Sant cristià! El dimoni et fa veure una cosa per altra. Del dicho al hecho hay un gran trecho… No es pot pas parlar d’aquestes coses a la babalà.

–De tota manera, un o altre es deurà salvar. Seria una llàstima que una persona com vostè quedés amb un pam de nas.

–Sí, realment, seria una llàstima. I és per això que s’ha de vigilar, vigilar nit i dia, tenir l’ull ben obert. En qualsevol moment pot venir l’empassegada.

La senyora Rosita ha pronunciat aquestes darreres frases amb un somriure molt petit però visible, amb un somriure de suficiència, que jo –in mente– he interpretat com si la literalitat de les seves paraules no estigués d’acord amb el seu pensament real. És a dir: la meva idea és –també, és clar, podria estar equivocat– que si la senyora Rosita té alguna convicció granítica és la de la seva salvació personal.

Després parlem d’un senyor del Canadell, conegut de tots plegats, i, per donar-li a entendre l’opinió que en tinc i de quina manera el veig, li dic que em sembla un panxacontent. Davant de la meva afirmació, la senyora Rosita es crispa, posa el dit vertical i agafa un aspecte indignat.

–Fes el favor, fes el favor… –diu somoguda–. En una conversa entre gent ben educada i fins i tot en una conversa entre tota classe de gent, no utilitzis mai la paraula panxa. És una paraula vulgar, adotzenada, que em fa posar nerviosa i em desagrada.

Pensant que la indignació que demostra la senyora Rosita podria provenir de l’aire massa obert, excessivament emfàtic, que té la paraula, li dic per calmar-la:

–I si li digués que és un panxetacontent, ¿no li seria més agradable?

–Encara menys, sant cristià! La nostra manera de parlar és ja prou poc delicada per a desgavellar-la encara més, per a embrutir-la amb paraulotes insuportables.

En deixar la senyora Rosita, que emprèn la marxa enravenada i vertical, tinc la sensació, agradable, d’haver quedat lliure d’un gran pes –d’un pes de cent anys.

A la taula de la petita terrassa veig un llibre que deu ser d’alguna de les meves germanes. L’agafo. Són les poesies de Lamartine. Trobo aquest vers:

Un seul être vous manque et tout est dépeuplé…

Aquest vers és la descripció exacta de l’estat d’esperit de la joventut, de la tendència que tenen aquests anys a projectar sobre el vostre esperit una tristesa indescriptible i d’una irrevocabilitat gairebé mecànica.

Arriba un moment, però, no pas gaire rar, que les coses us porten a disposar d’un être o que formeu part de la disposició d’un altre, i llavors la solució consisteix a casar-se pels quatre-cents cinquanta anys que a la meva edat hom creu que la vida ha de durar.

Palafrugell. Cap al tard vaig al cafè. La gent rega els carrers. Deliciosa olor de la terra o de la flor blanca de les acàcies del carrer del Sol. Trobo els amics, a la terrassa del club. Linares porta l’auricular penjat a l’orella –el bolet–, però té un aire tan displicent i llunyà, té un aspecte de sord tan integral i absolut, que suposo que vol donar entenent que és sord fins i tot quan porta l’aparell penjat. Al fil de la vorera hi ha una petita motocicleta. És una petita motocicleta anglesa que s’ha comprat Tomàs Gallart. S’hi asseu a sobre i, essent tan alt, fa l’efecte que, més que portar-lo, ell transporta el mecanisme entre cames. Joan B. Coromina, petit, ull de perdiu –si envelleix aquest ull se li convertirà en un ull de cacatua– agitat, sembla un bastard d’un Cèsar romà. Bofill (Gori) està roig, content, radiant. Sospito que ja ha sopat.

–Holaaa…! –em diu amb una gegantina, universal i sonora patriarcalitat.

Fa l’efecte que la terra roda exclusivament perquè Gori vagi a cacera, tiri quatre trets, senti tocar les campanes i contempli el vol dels ocells sobre els camps clars. També sembla que la vinassa i els paquets de cigarrets de cinquanta i les fàries es fan exclusivament per a la seva humanitat. Davant del seu «holaaa…!», que un moment emplena tot el carrer, em sento avergonyit.

Aperitius abundants.

.

Ara s’ha posat de moda de posar a les portes de les cases una placa de llautó amb un Sagrat Cor i unes inscripcions al peu, que diuen així: Esta casa es cristiana; se prohíbe blasfemar. Resulta, però, que, en algunes d’aquestes famílies que han posat la placa, el marit i la muller no tenen una relació gaire amable, i així alguns d’aquests marits han enganxat un paper sobre la inscripció de la blasfèmia, amb aquestes paraules: El blasfemar es discrecional.

L’afirmació és insensata, perquè renegar, en aquest país, és horripilant. Ara, mirant les coses amb objectivitat i considerant la seva ancianitat, totes aquestes inscripcions són desgraciades, perquè demostren que tan arrelada és una cosa com l’altra.

.

Al llit, tenia posat el cap sobre dos coixins i semblava que la seva horitzontalitat tenia un matís ex-càtedra.

.

Tenir una veu petita no és pas cap defecte, al contrari. El que és trist és tenir una veu petita i desagradable –sobretot insospitada. En aquest cas, potser val més sentir cridar, tot i ésser tan pesat.

Se celebra, com cada any, l’aplec al santuari de Sant Sebastià i la processó de les cuques. Des de la creu de terme, hom beneeix els camps, i les cuques –els paràsits i els insectes de les plantes– queden, si no mortes, considerablement esmorteïdes. És bonic. Durant segles i segles, l’únic insecticida ha estat aquest. Els esperits forts –a l’Empordà n’hi ha molts– diuen: és grotesc. No. Grotesc, no. És admirablement ben intencionat. La llàstima és que l’eficàcia fos tan petita.

Entro un moment a la capella: el minúscul Sant Sebastià, vestit amb la casaca blava i els pantalons vermells, l’espasa a la cintura, els cabells al vent sota el tricorni, és molt elegant i esvelt.

Una rosquilla, una mica agra, que menjo em produeix a l’estómac una molèstia somorta que em dóna un mal humor persistent.

Al cafè, Lluís Medir, que llegeix el diari, el llença tot d’un plegat sobre la taula amb un gest d’impaciència i diu:

–El món és una olla…

–És clar que ho és! –diu Frigola amb una rialleta freda–. I doncs què us pensàveu? Si no us haguéssiu fet, prèviament, tantes il·lusions, hauríeu pogut acabar de llegir les bestieses del diari com si res.

Trobo Hermós, mudat com un senyor. Continua a Calella, amb la família Barris, però se’n vol anar. Troba que l’hivern ha estat llarguíssim. Troba que la vida a Palafrugell és d’un avorriment desesperant. Voldria viure, solitari, vora mar. Amb un bot, quatre cordelles, un volantí i una potera seria feliç. Navegaria –em diu

Ara, haig de jugar el tresillo, menjo pollastre cada dia, m’haig de posar sabates per anar a visitar el Monument. No puc més…

.

He tingut curiositat de veure en quin estat es troba això que en diem ací «matar els jueus». En tal dia com avui, a l’època de la meva infantesa, les criatures del poble acudíem a l’església havent dinat, a matar els jueus. Hi acudíem amb tota mena d’estris per fer fressa. Els uns, amb els garrots, picaven a terra; els altres percudien una llauna de petroli amb un tall de ferro; el petit comerç posava en venda unes maces ad hoc per a picar sobre qualsevol cosa; hom podia comprar també una joguina feta amb un engranatge de fusta, que es feia rodar i produïa un soroll desagradable, absolutament molest. A l’església es produïa un xivarri enorme, immens. Aquell desori representava una matança hipotètica de jueus.

Quin origen té aquest esdeveniment? ¿És una venjança per la mort de Nostre Senyor, una venjança teòrica però de sentit claríssim? ¿És una reminiscència d’un pogrom evitat per desviació

.

Al cafè hi ha un fum tan dens que amb dos o tres amics pugem carrer de Pi Margall amunt i després arribem fins a l’alzinar d’En Frigolet. Aquest bosc d’alzines és una meravella. Aquest arbre, tan noble, fa una ombra remorosa, flonja, clara, arrissada. Passem dues hores divinament.

.

És curiós: el primer que fa una persona a Palafrugell en trobar-se malament, en constatar que li ha sortit un gra en qualsevol part del cos, és posar-se un mocador de seda blanca al coll. N’hi ha que quan arriben a una determinada edat se’l posen i ja no se’l treuen més. Potser volen fer entendre que estan en perill?

_______________________________

Balzac, escriptor avorridíssim, pesat. No hi ha manera de trobar en les seves novel·les un adjectiu precís, exacte –un adjectiu que respongui a la veritat. Les preocupacions científiques de Balzac -Mesmer, Gall  fan riure.

Treballo. Tinc molta feina. Però tot ho faig malament. Aprendre de fer el servei militar em resulta un treball dificilíssim. No puc arribar a fer-hi atenció. M’he hagut de lligar un cordill a la cama per a saber on tinc la cama dreta i la cama esquerra, per d’aquesta manera obeir les ordres de comandament sense equivocar-me de cama.

Els militars que intervenen en l’acadèmia on aprenc la instrucció són persones d’un aspecte molt pacífic i bonari. Quan es posen l’uniforme, es veu que no hi estan pas massa habituats i els va una mica balder. Són, probablement, de la reserva. Tenen, a la cara, la grisor de les persones poc habituades a manejar fusells. Es veu que el foc és més saludable.

.

El seny.

Segons el bisbe Torras i Bages, que haurà viscut en l’època més aviat plàcida de la Restauració, el català és pràctic, moderat, tenaç i de poques fantasies. Balmes, que visqué en una època d’incessants bullangues, em sembla que hauria discrepat. A través de la lectura de «La Sociedad» i d’altres escrits polítics es veu que Balmes es malfiava un xic del seny català. Les condicions externes, materials, de les èpoques, essent variables, aquesta variació modifica els judicis àdhuc sobre les coses fonamentals.

Balmes fa la impressió constant d’un home capaç de judicar objectivament les coses (excloent, és clar, l’interès religiós) i d’estar rarament deformat per prejudicis patriòtics. Llàstima del seu estil: és carregós, insuportable.

.

.Adorna molt una família tenir un fill a la Universitat. Però el que adorna més una família és tenir un fill a l’estranger.

.

Hi ha una quantitat determinada de persones que viuen de renda –que és una cosa conspícua i sòlida. Escriure té més força: fa viure de l’aire del cel: de pressentiments, galindaines, hipòtesis i profecies.

.

Si algun dia, com tot sembla indicar-ho, haig de donar algun cop de sabre, que Déu faci que el cop de sabre no sigui massa amanerat.

.

De Nietzsche, «Crepuscle dels Déus»: «Quan la dona té virtuts masculines, no hi ha ningú capaç de resistir-la; quan no té virtuts masculines, és ella la qui no resisteix mai».