Marxo a Barcelona. Agafo el tren petit a l’estació de Palafrugell –el tren de les tres. Després de la pujada de Terranegra el tren baixa cap a Flaçà a tomballons entre un terrabastall desfermat de fustes, vidres i ferros. De vegades la màquina fa un xiulet d’aspecte gloriós, que encara atabala més la gent. Els passatgers són projectats ara d’un cantó ara d’un altre, sovint l’un sobre l’altre, segons els esdeveniments de la via i de la tracció. En el banc de davant meu hi ha un pagès alt, sec, escardalenc, suat, mudat i camalluent. Projectat sobre una senyora que seu al seu costat –una senyora planturosa, estàtica, vestida amb tres sotabarbes, amb un pentinat inflat però erecte–, sento que diu:

–S’ha de patir, mestressa!

–Què hi farem… Fer-se pentinar per després trobar-se en aquestes misèries! –diu la senyora amb una cara agra i enfosquida.

Mentre faig cua a l’estació de Flaçà, per agafar el bitllet de l’exprés, decideixo de passar la nit a Girona i reprendre la marxa amb l’exprés de les sis del matí. Penso que potser passarà molt de temps abans de tornar a Girona. M’ha costat sempre de dominar aquestes caigudes en el sentimentalisme elemental. No sé pas si algun dia ho podré fer. És el mal de la bèstia.

Arribats a l’estació, deixo l’equipatge a la consigna i pel carrer del Progrés arribo al Pont de Pedra. Arribat en aquest pont, encenc un cigarret i tinc la sensació d’agafar un aire de badoc definitiu. Sempre em passa el mateix. M’envaeix una onada de records, d’imatges, de confuses reminiscències, i quedo amb l’esperit aturat i dubitatiu. No sé per on començar… Enfilo la Rambla lentament. En els cafès dels porxos hi ha poca gent –una espècie de silenci estival, provincià i exànime. El cambrer del cafè Norat em diu que encara hi ha molta gent a fora. Aquests cafès tenen un moment gloriós els dissabtes de mercat, amb aquell sorollet picat que hi flota de culleretes, de tasses i de copes i el xerroteig comercial tan viu. Ara semblen uns altres cafès. Tot i que són les set de la tarda, fa molta calor i la llum és molt forta. La marinada, que a l’estiu puja Onyar amunt i de vegades a l’ombra de les voltes, passa amb una suavitat deliciosa, sembla haver-se esvaït. Hi ha quedat una xafogor immòbil i densa. Em demano què és el que he vingut a fer a Girona en un dia tan diferent del que jo voldria. Evidentment, m’agradaria que plogués. M’agradaria el cel gris, l’aire gris, les pedres grises, la gent agrisada, el soroll de les goteres en les pedres dels carrers o en els paraigües de la gent. Els grisos de Girona em fascinen. Tot això que dic és un absurd, naturalment. El temps que fa és el del 23 d’agost exactament. Em dec haver equivocat de moment. Hi ha qui s’equivoca d’amo; hi ha qui s’equivoca de moment. Decideixo esperar al cafè l’hora d’arribada del crepuscle –el moment que els colors violents es trenquin. És ben poca cosa, però no tinc res més a fer.

Mentre faig temps davant de la taula solitària del cafè, em ve de sobte a la memòria la figura d’un senyor que vaig conèixer en aquest mateix establiment –potser a la mateixa taula on ara sec. Era el senyor Bernat Pinyol, pare d’un condeixeble de col·legi, un xicot una mica retardat i mancat de mitjans d’expressió, però molt despert, i a qui per aquesta raó vaig poder fer uns serveis en època d’exàmens –cosa que produí en la família un cert agraïment. El senyor Pinyol era un home extraordinari precisament perquè era un home tan normal, tan clar i unívoc. A mi no m’han agradat mai els tipus estranys, extravagants, bohemis, genialoides o misteriosos. De misteris, ja n’hi ha prou amb els que es presenten a cada moment. Són tipus que em fatiguen.

El senyor Pinyol no tenia res de particular. Era com som tots plegats: una mica desdibuixat, una mica pintoresc, lleugerament inconscient, passablement assenyat, una mica prudent, desmemoriat, confós i aritmètic. Era vagament teatral i histriònic, però a l’hora de la veritat era modest i tenia una manera plàstica i visible per a demostrar que era una bona persona –una persona de seny. Portava bastó i quan parlava posant-hi interès treia el pit enfora, sobretot quan utilitzava el ruló de la seva dialèctica, que era sentenciosa i atabaladora, ja que consistia a manifestar principis que l’habitualitat ha fet indiscutibles, com per exemple: «El saber no ocupa lloc» (falsedat notòria); «Vale más pájaro en mano que ciento volando» (ximpleria indiscutible); «Després d’una pujada ve una baixada» (cosa incerta), etc. I moltes altres coses de la mateixa presència. Quan pronunciava aquestes frases el pit li agafava un cert relleu i alçava el bastó enlaire, com si en aquell moment prengués possessió d’alguna terra exòtica i remota. El senyor Pinyol em digué un dia:

–A l’hora de dormir, dormo; de menjar, menjo; de treballar, treballo; de passejar, passejo; de ficar, fico –amb tiento, donada la meva edat, s’entén. Quan faig una cosa, no penso en res més. He arribat als anys que tinc, conservant totes les dents i sense que les obsessions que pugui tenir a cada moment intervinguin en els altres moments.

–Però, senyor Pinyol, vostè és un home admirable, d’una construcció perfecta –li vaig dir per seguir la conversa.

–Sí senyor. I encara li diré més. Tinc la impressió de tenir l’esperit format per caixonets: el caixoner de la conducta, el de la feineta, el de les distraccions, el dels vicis –petits, naturalment. Si les coses que van apareixent –i n’apareixen tantes que no sé com acabarà tot aquest desgavell– caben en els meus caixonets, les considero in-dis-cu-ti-bles. ¿Em comprèn? Si no hi caben, si no s’hi adapten d’una manera folgada i adient, la meva consciència les rebutja sense el menor dubte, de ple a ple. Jo sóc fet així, què hi farem…

–En el país hi ha moltes persones com vostè. Vostè sembla un pinyol de noms i de fets.

El senyor Pinyol tenia una gràcia especial per a veure les coses d’una manera simple i esquemàtica i per a produir la impressió que la seva manera era espontània i sortida de dins. La seva conversa era un fum prim com un tel de ceba –però un fum que al cap d’una estona no us deixava respirar i us asfixiava literalment. D’un cantó m’agradava per la seva exacerbada normalitat mateixa, tan típica del país; d’un altre cantó em produïa una repulsió absolutament indigerible.

El senyor Pinyol utilitzava sovint la frase «No val la pena» com a judici de valor de les coses. Val la pena, no val la pena… Un dia em digué:

–La religió? Ja està bé com està. No val la pena d’amoïnar-s’hi. És una cosa, comprèn?, purament administrativa, parlant, s’entén, en general. És com les contribucions, la guàrdia civil, les classes actives o passives. Personalment, que pensi tothom com li sembli, si és que té temps de pensar-hi. En general, no val la pena d’amoïnar-s’hi… Ja està bé.

Vaig pensar molta estona en el senyor Pinyol. Ara que escric aquestes ratlles sospito que, si hagués concentrat la memòria en alguna altra cosa, potser n’hauria tret més profit. Arriba sovint, però, que la memòria s’aferra a determinades imatges i és molt difícil de separar-la’n. El cas és que anà passant l’estona, que la llum es trencà i que el panorama urbà aparegué entre una celístia agrisada. Vaig abandonar el cafè i vaig posar-me a caminar, a l’atzar, per la ciutat. L’obsessió del senyor Pinyol encara continuà una estona, sobretot la qüestió molt general que aquell home em plantejava: la de constatar la impressió d’anormalitat que produeixen els homes normalíssims. Aquell monstre d’ordre i de saviesa pragmàtica m’ajudà a veure que la vida és una estona, més aviat llarga, de mal camí.

Així em vaig trobar al carrer de Ciutadans –que era molt desert– i vaig constatar que els aparadors de l’establiment de barrets cívics i eclesiàstics del senyor Pujades eren tancats. M’hauria agradat de tornar a veure aquells estris impressionants que habitualment ens posem al cap, aquells aparadors que formen un dels records més persistents dels meus anys de col·legi i el sentit que havia agafat la rebullida eclesiàstica que en aquells últims anys s’havia produït al voltant dels barrets. La teula havia notòriament baixat i el que semblava imposar-se era el barret petit, pla, rodó i una mica pelut –amb aquell tou de peluix de tanta suavitat i tan decoratiu.

A pocs passos, aparegué una travessia del carrer de Ciutadans, molt estreta, pura pedra: el carrer de la Llebre. En l’últim pis d’una casa gran i vella d’aquest carrer, hi havia tingut una habitació: una habitació interior, petita, fosca, plena de retrats i de foteses de família que feien mitja por. Vistes les coses per sobre, tot era ordenat i molt ben estibat; després, vistes les coses en detall, resultava una mica equívoc. A més a més, era a l’estiu i feia molta calor: la calor de l’enxubament.

Era una pensió regentada per dues senyores d’una cinquantena d’anys, germanes, solteres, molt piadoses, que no callaven mai i coneixien moltes persones de bé. Eren dos productes típics de pis de ciutat levítica –diuen que Girona és una ciutat levítica–: carn pàl·lida i fofa, cabells rars, escarafalls, preguntetes, xafarderies, indiscrecions absolutament discretes, mantellines i llibres d’anar a missa. En fi, la normalitat del país. Aquelles bones senyores passaven la major part del temps a la parròquia immediata, que era el Carme. Freqüentaven aquesta església al matí, a la tarda i a l’hora baixa. S’alternaven. Quan no hi era una, hi era l’altra.

–La senyoreta Quimeta? –preguntava una o altra persona que trucava a la porta.

–La senyoreta Quimeta és al Carme…

Després hi anava la senyoreta Pura. La senyoreta Pura també era al Carme. Sempre eren al Carme. Què hi feien? Hi passaven una gran quantitat d’hores; al matí, a la tarda, cap al tard. El Carme era la parròquia del barri; era molt a prop: en el carreró paral·lel al carrer de la Llebre, en el qual hi havia el casalot –un antic convent– del Govern Civil. Era una església tosca, saturada d’objectes barrocs: una confusió opaca de fustes daurades i polsoses, que de vegades feien flotar en l’aire un color ferruginós. Oïen diverses misses –els oficis de funerals eren els més apreciats–, assistien a tots els trisagis, quaranta hores, novenes, sermons, casaments, bateigs: la gallofa entera. Els dies de ritualisme copiós, a la pensió els llits quedaven per fer; però, com que no vaig conèixer mai la gent que dormia a la casa, no tinc idea de quines repercussions el fet podia tenir. Trobar-vos, quan aneu a dormir, amb el llit per fer produeix una certa tristesa. Per mi, però, era igual perquè havia après de fer-me el llit al col·legi. És de les coses més sòlides que hi vaig aprendre –una de les més positives.

Feia una nit calorosa, d’aire tebi, immòbil. A les portes de les cases hi havia gent que amb un aire ensopit prenia la fresca. Repenjades a les baranes dels balcons, es veien persones vagament vestides amb robes clares. Feien una taca que anava lligada, en el meu pensament, amb alguna presència olfactiva. N’hi havia que seien, sobre el balcó, en balancins. Les bombetes elèctriques cremaven moribundes, amb una grogor fabulosament anèmica. De vegades es veia l’aparador d’una botiga, del qual sortia una mica de llum que feia sobre la vorera una taca indecisa de color de palla. A la plaça de l’Oli, ja tombant sobre la Cort Reial, hi havia una dispesa en la qual havia viscut a l’època del servei militar –amb altres soldats de Palafrugell. Fou en aquesta dispesa que un d’aquells xicots –que havia anat al poble sense permís– em digué que Hermós havia matat el seu gat que es deia «Pernales» d’una escopetada, enfollit perquè se li havia menjat un déntol que havia agafat –potser l’únic que havia agafat a la seva vida. Hermós havia tingut un gran disgust, perquè havia decidit regalar el peix que feia més d’un quilo a donya Rosa Barris i quedar bé. Realment era una mica estrany que Hermós, que era tan enraonat, a pesar de l’aspecte de ferotgia que tenia, convisqués a Aigua-xellida amb aquell gat insaciable, sec, esmolat, negre i fosforescent. Així vaig considerar que aquella mort era la que havia de fer. Quin disgust degué tenir! Les il·lusions d’Hermós són terrestres. És un home anterior a Plató, inventor de l’idealisme –de les il·lusions ideals. El mal que ha fet aquest invent, el dolor estèril que ha produït! Les seves il·lusions són terrestres i està bé que hagi matat el «Pernales», que se li havia menjat el peix que havia de regalar a la senyora Barris.

Dono una ullada a la façana. En els balcons de la pensió encara hi ha llum. Quin desordre hi havia en aquella casa, quin guirigall, quin desori més fenomenal! Era, però, un desordre espontani, produït per la mateixa naturalesa de la gent que vivia a la casa, sense que cap persona autoritzada de l’establiment hi intervingués per a res ni gosés donar una pauta que afectés els estadants. Tot era absolutament discrecional: el menjar, l’entrar i el sortir, l’hora, a la nit, d’arribada. Qui volia cantar cantava, qui volia perorar perorava, qui volia plorar plorava, qui volia cridar cridava. Hi havia un xicot d’Olot, que també era soldat, que cridava el seu company, que dormia a l’habitació immediata, donant cops a la paret mitgera amb el taló de la sabata.

–Tinc gana! –deia amb una veu estentòria a les set del matí–. ¿On porríem anar a menjar una queixalada? Jo, ara, em menjaria un xai…

El del costat dormia com un soc; no donava cap senyal de vida. Així l’olotí –un xicot petit i rabassut, amb els ulls una mica aigualits– anava donant cops a l’envà amb el taló de la seva sabata fins que es cansava. No vaig veure mai que ningú protestés d’una semblant enormitat. Els qui tenien son, el soroll no els afectava; per als qui no en tenien –eren els menys– no venia d’una atzagaiada. Els dispesers eren generalment gent jove i d’esperit inconcret i dispersat: eren xicots de poble, la presència dels quals a Girona els produïa un efecte extraordinari –vull dir fascinador. Ho trobaven tot bé perquè l’estada a Girona no podia pas ésser com a casa. Diré que personalment a mi, com algun altre xicot, aquell desori ens aclaparà. A mi m’aclaparà per sempre més. La repugnància que he sentit sempre pel desordre i el desmanegament –repugnància que gràcies a Déu no m’ha fallat mai– es degué iniciar en aquella casa.

Vaig agafar les Ballesteries. En un moment determinat, un home que caminava davant meu –a molt pocs passos– s’aturà davant d’un portal, posà una clau al pany i vaig sentir un grinyol de ferralla. Sentir grinyolar un pany, a Girona, m’agrada –com en els pobles rurals m’agrada sentir el mall del ferrer sobre l’enclusa– perquè em sembla inseparable de la vella ciutat. Era un grinyol puríssim, llarg i carrisquejant: feia molts anys que no havien untat el pany.

Davant el soroll vaig aturar-me. De l’esquena de l’home que obria la porta a la meva persona hi devia haver una mica més d’un metre de distància. Tot d’una es girà amb una cara, si no fosca, molt concentrada. En realitat, un fanal de la il·luminació pública li partia la cara en dues meitats, una més obscura que l’altra.

–Què voleu, mestre? –digué després d’haver-me mirat fixament una estona llarga.

Era la seva mateixa veu, forta, greu, ben posada. Vaig fer un somriure. Li vaig allargar la mà.

–Però si tu ets Joan Ferret, del col·legi, és clar…

Les meves efusions no havien pas aconseguit aclarir-li les imatges. Féu un pas enrera per mirar-me millor.

–Sí, naturalment –digué a la fi–… I tu ets aquell intern del col·legi, ja ho veig ara… I com va…?

–Hem de dir bé…

–Espera’m un moment! –digué tornant a tancar la porta ràpidament, d’una girada.

Joan Ferret era un antic condeixeble del col·legi, només que ell estudiava el comerç i era extern i jo intern i feia el batxillerat. Devia tenir dos anys més que jo. Arribàrem a ser molt amics. Ell em tirava les cartes al correu sense passar per la censura de la casa i em comprà els primers paquets de cinquanta. Llavors era un xicot de mitja mida, grassonet, rossenc i vermellós, que sempre anava amb les mans a les butxaques i li agradava molt de xiular. Ara semblava més alt, no estava tan ple, però era encara molt corpulent i massís. Potser estava més pàl·lid. Un bigotet molt ben girat semblava estilitzar-li la cara. En el col·legi tingué fama d’ésser una mica dur per als estudis; però, tot i l’aire de badoc que de vegades presentava, era molt ordenat, molt tocat i posat, i els seus llibres semblava que sortien de la capsa. Sempre vaig suposar que els estudis que feia no li interessaven gaire, cosa més aviat natural, perquè el comerç, quan s’ha parlat de tot, és sempre més agradable de fer-lo que estudiar-lo. Era fill únic de comerciant i el seu pare tenia una cereria important i molt acreditada, amb una posició excel·lent en el món eclesiàstic i piadós del bisbat. Feien el brandó, blanc i pàl·lid, per als funerals, l’atxa per a les processons, que gotejava el mínim, el ciri per als altars, que era vagament groguenc, molt ben trobat sobre l’ornamentació barroca i el ciri arrissat. Feien un ciri arrissat de color verd que semblava un caramel de menta i era inseparable de l’Anyell Pasqual. Una germana de Ferret, Lola, tenia unes cames de les més perfectes de la petita burgesia gironina, i entre la majoria de l’alumnat del col·legi feien rodar el cap.

–No tens pas feina, tu? –li vaig dir quan ens posàvem a caminar.

–Jo no! Ara mateix hem acabat la partideta al Centre Moral. Amb la calor que fa, gairebé fa mandra de tornar a casa. A més, a primera hora és quan la família dorm millor. La dona i les criatures dormen com socs.

–Però tu ets casat?

–Sí. Em vaig casar. Tinc un nen i una nena.

–Home! Et felicito. És important!

–No me’n parlis! Importantíssim. Em vaig casar fa tres anys. La idea del meu pare és que els comerciants, sobretot, ens hem de casar joves. Deu tenir raó… I així, em vaig casar.

I la Lola, també és casada?

–No. La Lola, que tingué tanta requesta anys enrera, no s’ha casat i en canvi, jo, que tenia fama de distret i de badoc, m’he casat. La Lola s’ha aflaquit; en canvi, la meva senyora s’ha engreixat.

–De vegades passa.

Ens trobàvem davant de l’estanc dels Quatre Cantons. A la porta de l’estanc hi havia un senyor aturat, petit i gras, que encenia una fària. Semblava guenyo de tots dos ulls, perquè concentrava les dues nines sobre la flama.

–Tu fumes fàries, Joan? Et vull regalar una fària…

–No t’amoïnis… És igual.

Després que hagué encès el cigar que em semblà que feia una olor repel·lent i estranya però que al capdavall no era potser més que el perfum típic de la fària, li vaig demanar:

–El negoci deu anar tirant… ¿T’agrada aquest ofici?

–Sí, no ens podem queixar. Enviem cera a tot el bisbat i a tots els pobles que no tenen electricitat. De tota manera, no ens podem pas fer gaire il·lusions: el consum de la cera baixa.

–De tota manera, no en passo pas ànsia. Ja en tindreu per a vosaltres… En tot cas et vull dir que estic molt content d’haver-te trobat –i encara d’aquesta manera tan impensada. Feia tants anys que no ens havíem vist! No és pas que les meves vingudes hagin sovintejat, però darrerament hi he fet el servei militar. Mira que no haver-nos trobat mai!

–No, no és pas estrany. Jo faig una vida molt retirada. No vaig mai enlloc. De casa al cafè i del cafè a casa.

–Al Centre Moral…?

–Sí, al Centre Moral.

–I és moral aquest centre?

–És com tots els cafès diríem benpensants, dirigits per capellans: serveix per a jugar a cartes. A mi potser m’agradaria més d’anar al Casino o al Cafè Norat. Però què vols?, en realitat tots són iguals. El meu pare ja hi anava, en fou un dels fundadors. El negoci obliga a formar.

Pel pont de Sant Agustí arribàrem a la plaça del mateix nom, que era deserta i fosca. En aquesta plaça hi ha l’estàtua d’un general en una actitud heroica i temerària. Travessàrem la plaça: les seves voltes, mal il·luminades, tenien un aire misteriós, suspès i solitari.

–Vols creure que fa molta calor? –digué amb això el meu amic fent un gest com si la roba l’engavanyés massa.

–Sí. Fa més calor que a entrada de fosc.

–Sembla una calor de tempestat de trons i llamps.

–Vés a saber… No ho sé pas. El que et volia dir, estimat Joan, és que mai no m’hauria pensat de trobar-te i sobretot de trobar-te tan positivament ben estibat i col·locat. Jo tinc una idea molt vaga dels nostres condeixebles de col·legi. Tu potser en saps més notícies. N’hi ha molts que, a pesar dels anys que han passat, no han pas trobat el desllorigador. Sort que la majoria d’ells tenien de casa seva una cosa o l’altra. Així i tot, alguns no han anat pas gaire endavant.

–En el meu cas, val més no exagerar.

–Exagerar? Tot sembla clar. Tens un bon negoci, tens fills, la teva senyora et deu donar la flor del brou…

–Què vols dir la flor del brou?

–Vull dir que et deu fer estar bé, que deus ésser un home feliç –tot el feliç que es pot ser en aquests topants, que en definitiva deuen ser uns topants com els altres… Per altra part, pagues la contribució, freqüentes el Centre Moral, ets una persona considerada…

–Al col·legi ja eres irònic i sorneguer. Veig que no has pas canviat.

–No, no… T’ho dic amb el cor a la mà. Et confesso que m’agradaria haver vingut a Girona –potser per no tornar-hi en molts anys– i haver-hi trobat un home i concretament un condeixeble que més aviat s’hi troba bé, està content i fa bona cara. Jo em pensava que tu eres aquest home i veig que m’he equivocat.

–Sí. Seria molt llarg d’explicar… T’has equivocat.

–No et pensis pas que m’agradi.

–Encara que la deducció que has tret de la vida que faig sigui optimista, tot plegat és tan poca cosa, tan petit i migrat, que no val ni la pena de parlar-ne.

–Així tu voldries ampliar-te, entrar en una cosa més vasta. Ets de mena somniador?

–Jo no sé el que voldria… Seria molt difícil de concretar.

–En fi: veig que no estàs content. Ni tan sols el viure d’una cosa tan aleatòria, incerta i insegura com és la cera no t’ha arribat a interessar.

–De la llum, en viu molta gent.

–Sí. D’una altra classe de llum, més clara. I quan dius que la vida que fas és petita i migrada, ¿parles seriosament o ho dius perquè és el costum general?

–Potser valdria més que ho deixéssim per a una altra vegada.

–Com vulguis. En aquest país, tot es deixa sempre per a una altra vegada… En aquesta plaça, abans hi havia un cinema. Encara em sembla tenir a l’orella el soroll que feia el timbre de l’establiment, un timbre que sempre tocava, recordant a la gent l’interès que tenia la seva existència.

–Avui no és dia de cinema. En fan els dissabtes, els diumenges i el dimecres al vespre.

–El dimecres! És un bon dia per a anar al cinema, no trobes?

–A la gent, els agrada. Si van al cinema el dimecres, troben que la setmana és més curta.

–Troben que la setmana és més curta? Però si la setmana és curtíssima, passa volant, només té set miserables dies.

–La meva senyora la troba llarguíssima, inacabable…

–Està bé de salut?

–Per ara…

Plaça de Sant Agustí avall, passant sota el pont que fa la via del tren gros, entràrem a la Devesa. El Güell portava un filet d’aigua. A la dreta, més enllà del jardí, sota els arbres, es veia un caliuer arran de terra, moribund: els residus del foc d’un campament de gitanos.

El grau d’humitat devia ser alt perquè en entrar a l’ampla avinguda ens agafà una alenada d’arrels, de fulles i de terra. La magnitud dels arbres produïa una gran quietud. Uns becs de gas –gotes de llum tèrbola– posaven una vaga clarícia sobre unes taules col·locades al voltant d’un quiosc de begudes. Pel voltant de la baluerna circulava algú que tan aviat es veia com desapareixia: a contrallum, era com un gargot sobre d’un paper gris. Sota dels plàtans altíssims, aquella mica de llum semblava emmarcar una escena misteriosa, fascinadorament mediocre i solitària. Ens asseguérem en un banc del passeig. El silenci era dens, semblava sòlid. No es movia ni una fulla, no hi havia cap soroll. Tot semblava incitar a parlar baix. La Devesa semblava una selva autèntica i real. Ferret fumava la fària.

–I parlant de tot –digué de sobte el meu amic–, tu què has vingut a fer a Girona? Demà hi deus tenir feina…

–No, no… cap feina. He vingut a passar la nit divagant, rodant.

–Però en un lloc o altre et deus estatjar…

–Tinc l’equipatge a la consigna. Penso agafar l’exprés per a Barcelona a quarts de sis del matí. Aquell tren que vèiem passar del col·legi estant, quan ens rentàvem la cara.

–De tota manera, rodar és molt poca cosa… Que potser et vols convertir en un rodamón?

–Oh no! Però rodar m’agrada, què hi vols fer?

–Què en treus?

–Res.

–Sospito que això de rodar deu servir per a escriure. Tu deus voler escriure una cosa o altra.

–No sé. Vés a saber. A tu t’agrada de llegir?

–Francament poc, però això no vol dir que no llegeixi alguna novel·la. Les novel·les m’avorreixen, què hi vols fer?

–Quines novel·les t’agraden?

–M’agraden les novel·les que són com els films: velocitat, velocitat… una cosa, si tu vols, sentimental, però d’un sentimentalisme que corri, que corri…

–Ja ho entenc. Tu vols que corri…

–Sí, evidentment. Aquestes coses, per mi, són una distracció: ja tinc prou feina amb la cera.

En aquell moment, el rellotge de la catedral deixà caure unes campanades.

–Quina hora toca? –vaig preguntar.

–A la catedral toquen les dotze de la nit.

Eren unes campanades fondes que més aviat semblaven venir del centre de la terra que de l’aire del cel. Venien del centre de la terra sense haver perdut un to metàl·lic, entre greu i rogallós –un dring dens, lleugerament esquerdat, que semblava fer tremolar la terra. Després de les campanades del rellotge de la catedral –que Ferret i jo escoltàrem sense dir res, amb una evident curiositat– es posaren a tocar moltes altres campanes, petites i grosses, d’un dring obscur o d’un dring clar, de vegades severes, altres com un esquellinc. Durant uns moments tot l’aire semblà ple, saturat d’un campaneig deliciós, sense ordre ni concert.

–Aquestes campanes no van pas a l’hora, no concorden pas exactament… –digué Ferret com si li sabés greu davant del foraster.

–No hi fa res… Les campanes que toquen més tard són les que m’agraden més. ¿Tu creus que haurien de tocar totes al mateix temps? Seria un soroll aclaparador i horrible. La dispersió va bé.

–Els gironins no en fem cap cas. És com si no sentíssim res.

–És clar, vosaltres aneu amb els despertadors de catorze rals de la tauleta de nit, que fan un soroll terrible…

–Una cosa així.

Ens alçàrem del banc de la Devesa i, en el moment d’agafar la verticalitat, vaig sentir una sensació de gana aclaparadora. Vaig fer un notori badall de gana –impossible de destriar d’una buidor d’estómac i d’un afebliment general del cos, una espècie de decandiment, com una ala que cau cap avall. En començar a caminar em semblà que m’agafava un desmai. Vaig recolzar-me al braç del meu company. En arribar al primer llum públic, em mirà la cara. Devia estar molt pàl·lid. Em digué:

–No et trobes bé?

–És exactament una pura ximpleria: tinc gana. No he menjat res de l’hora de dinar. Hauria d’haver sopat, és clar, però m’ha passat per ull. Ni tan sols hi he pensat.

–Aquests descuits, els tens sovint?

–No gaire, de vegades. El meu horari no és massa precís. Però, en fi, no és res. Si no fes tanta calor i una mica d’aire fresc em toqués la cara, ja hauria reaccionat. Fa una calor humida i xafogosa.

–I què et sembla de fer?

–Hauríem de trobar un hotel o un restaurant obert.

–Serà una mica difícil. És tard. Aquesta classe d’establiments ja han tancat.

–No t’amoïnis. Ens acomiadarem als Quatre Cantons. Jo buscaré un lloc. Conec els topants. I, si no trobem res d’això, el cambrer del Cafè Norat em donarà una cosa o altra. Serà obert el Cafè Norat?

–Sí, perquè juguen a dalt.

Férem el camí a la inversa i després del pont de Sant Agustí arribàrem als Quatre Cantons i ens acomiadàrem com havíem quedat. El caminar, a poc a poc, m’havia fet bé i em trobava més consistent i aplomat. Per altra part, el meu amic Ferret començava de fer tard. M’havia fet una companyia extremament cordial i li estava molt agraït.

–Espero –em digué allargant-me la mà– que, això de descuidar-te de sopar, no ho faràs sovint.

–Sí, ja ho veig –li vaig dir–, ha estat deplorable. No en facis cas. Serà l’última vegada.

Vaig arribar al Cafè Norat, de la Rambla, que era obert, il·luminat i desert. El cambrer, que coneixia de molts anys, feia una becaina amb el tovalló blanc al muscle, prop d’un barril de cervesa del costat del taulell. Em sabé greu de despertar-lo. Dormia suant. Li vaig explicar el cas. M’escoltà mig adormit.

–No li puc pas oferir res calent. La casa no fa pas el restaurant.

–Què hi farem, és una llàstima. Tinc una gana que m’alça.

–Li puc donar una mica de pernil, uns trossos de llonganissa, un tall de formatge d’Holanda, unes galetes… i pa.

–És ben amable…

–Ah i cervesa fresca i cafè… No és pas un sopar, és un piscolabis.

–Gràcies.

Al cap d’un moment em vaig trobar davant de les coses que el cambrer havia anunciat –però més aviat escatimades. El que m’hauria convingut, és clar, hauria estat una bona sopa i un tall de carn important. Però encara gràcies.

La llonganissa era bona o almenys m’ho semblà. Tot, en realitat, em semblà de primera qualitat. En vaig demanar una mica més –de llonganissa– i el suplement esdevingué una realitat. Les galetes eren una mica envellides, lleugerament esbravades. La cervesa era fresca. En la hipòtesi de persistir en la idea d’esperar el tren de quarts de sis del matí, vaig prendre dos cafès –vull dir per no adormir-me, és clar. Quan es té son, el cafè serveix de ben poca cosa –potser de res.

Mentre menjava aquell reguitzell de coses que el cambrer havia anomenat un piscolabis, vaig prendre una decisió: vaig decidir de no sortir d’aquell amable establiment fins que tanquessin. La gana era relativament fàcil de fer-se-la passar, però em sentia cansat i la calor m’havia deprimit. Els últims dies de Calella havien estat inútilment desordenats i el tràfec del viatge agreujat per les llargues hores de dejuni m’havia produït un cert ensopiment. Al Cafè Norat, obert de bat a bat, il·luminat i desert, s’hi estava bé. En entrar a la tarda fins em semblà que hi feia una certa frescor –no pas suficient, però, per a treure’m la sensació humida i tèbia que em produïa el coll de la camisa i la pesantor que sentia als peus per culpa de les sabates, a causa dels dies que havia passat amb els peus més lliures.

Per altra part, mentre m’alimentava, la persona del condeixeble Ferret es mantingué en la meva imaginació d’una manera molt viva. Aquell xicot, que ara havia trobat tan diferent, era inseparable del temps de la meva adolescència i s’hi trobava lligat per una de les característiques més típiques: per l’erotisme. El col·legi, l’adolescència, l’erotisme… –tot això formava com un embolic de cordes inextricable i extremament difícil d’aclarir. No he pas tractat mai de fer-ho, però em sembla que arribar a una certa claredat seria impossible. Arriba, però, que les reminiscències, si tenen vigor i presència, per més confuses i inconscients que siguin, tenen tendència a aparèixer en forma sintètica i comprensiva. Les síntesis d’aquesta naturalesa de vegades, però, són massa fàcils i sovint escandalosament incompletes, però són útils i positives. Així, jo també vaig fer la síntesi de tots aquells llargs, inacabables anys i em semblà que tot es podia resumir dient que, en aquell període i a causa de qualsevol excitant eròtic (que avui em sembla d’una nimietat absoluta) i al triomfalisme gratuït de l’adolescència, la pressió era tan envaïdora que de vegades semblava, sobretot caminant pels carrers, com si la portéssiu a sota el braç –com si portéssiu un pa de barra a sota l’aixella. Alguns semblaven transportar-lo eixerits i cofois; altres tenien un aire més deprimit.

El condeixeble Ferret era dels qui venien al Santuari dels Àngels cada dijous, amb la tropa del col·legi. Cada dijous pujàvem als Àngels –i de vegades algun diumenge– i, de retorn, alguns xicots –entre els quals hi havia notòriament Ferret– fèiem una cosa que avui em sembla demencial i bèstia. El retorn es produïa sense disciplina, a la bona de Déu, portant sempre el parell d’hermanos al darrera. Així, era difícil de retrocedir; en canvi, avançar era facilíssim. Aquell grup d’adolescents a què faig referència, reunits per una o altra obsessió eròtica, agafava el punt més avançat del grup que caminava plàcidament i en una revinclonada amagada en l’espessor del bosc es posava a córrer frenèticament. Quin rem de cames, Déu meu! El camí era perfectament conegut i fins i tot eren conegudes algunes dreceres. Es tractava simplement de córrer suficientment per arribar en un o altre bordell de Girona amb vint-i-cinc minuts de temps, abans de l’aparició, en un carrer determinat, de la massa compacta –i ja llavors disciplinada– de la massa dels col·legials. Quan arribàvem a la petita porta d’accés de l’escala que conduïa a la «casa», estàvem suats, vermells i bufàvem com un dofí encerclat. Havíem corregut una horeta llarga per un camí infernal, saltant i relliscant, com esperitats. L’impuls eròtic inicial era molt fort; aquest impuls ens havia esborrat tota noció de disciplina, tot i saber que cometíem una falta greu que ens podria costar molt cara. Quan arribàvem a l’escaleta vagament il·luminada, després d’haver canviat, en el nas, les olors delicioses del bosc que havíem deixat enrera per les emanacions fètides de la Girona més pútrida i miserable (substitució que, en els meus sentits, em feia sovint girar la cara), devíem tenir un aspecte de desesperats, la nostra presentació externa (els vestits, les sabates) devia tenir un aire esfotrassat i descompost i devíem semblar disposats a cometre una qualsevol frenètica malifeta. El cert és però, que la fatiga de la llarga caminada havia diluït molt el buf inicial, la temperatura havia baixat i jo, personalment, havia tingut de vegades la sensació com si el cos s’hagués contractat. Passàvem per la porta silenciosa i en fila índia i, encara que la persona que ens havia obert la porta –una dona grassa, amb dos o tres sotabarbes, de turmells elefantiàsics i un pentinat alterós i engomat– pronunciés algunes paraules grolleres, sens dubte per excitar-nos, arribàvem al saló principal que donava al carrer a través d’una persiana, més morts que vius, amb un aspecte de timidesa, mirant de cua d’ull, callats, com si se’ns hagués trencat una ala. En aquella hora el saló solia ser desert (llevat de trobar-hi algun home d’aspecte pagesívol, malforjat, fumant avorridament un caliquenyo amb la gorra al clatell davant d’una copeta de conyac, un d’aquells homes dels quals els qui els coneixen diuen que la processó va per dintre), i així ens podíem asseure a una taula de racó per considerar potser que era la més adient amb la nostra timidesa –la més marginal a l’esperit diabòlic que la imaginació havia format de la casa. Ens deixàvem caure als bancs i cadires que voltaven la taula, com sacs informes, allomats. Devíem tenir quinze anys… Al cap d’una estona de seure constatàvem un cert millorament corporal… però també constatàvem que la nostra arribada no havia produït el menor efecte i que ni tan sols s’havia acostat algú a demanar-nos què volíem beure –la consumació indispensable. Per a aquella classe de negocis, l’hora, és clar, era intempestiva.

De tota manera, en tot aquell laberint de cambres, recambrons, habitacions i corredors que constituïen l’establiment –la casa era molt vella i les reformes que s’hi havien anat fent encara l’havien complicada–, algú hi devia haver que feia una cosa o l’altra. En la inanitat de la nostra arribada, tampoc no s’hauria pogut excloure l’aspecte de pobresa i de desordre que presentàvem: ens devien haver pres, és clar, per uns clients desproveïts de la menor importància monetària. En aquesta classe de cases, aquests judicis són considerats decisius i s’escampen pel laberint de la institució d’una manera molt ràpida. Així, era totalment notori que la nostra instal·lació al voltant de la taula havia originat com un cercle trist, silenciós i opac. I, com que flotava en la nostra imaginació una confusa i picant imatgeria tan diferent, ens sentíem envaïts per una decepció amarga. Dic amarga per utilitzar l’adjectiu tòpic habitual: en realitat era molt pitjor que una decepció amarga: era una decepció mental. Mentrestant, un condeixeble ple de substància agrària, ple de vitalitat, fill d’un propietari rural del cantó de Santa Pau, degué trobar insuportable aquell ambient ensopit que ens rodejava i, essent un gran admirador de la música mecànica –llavors s’havien començat a posar de moda els pianos elèctrics, un dels quals ocupava una part del pany de paret del saló–, abandonà la taula amb la intenció que algú posés en moviment –naturalment pagant– aquell piano. I així penetrà en el laberint de la casa. Davant d’aquells moviments, un altre condeixeble que per cert era fill de Malgrat, féu un gest que, tot i que la nostra inconsciència fos considerable, ens deixà parats, parats, vull dir del cantó racional: posà els dits de la mà dreta a la butxaca de l’armilla, agafà el rellotge que portava i se’l mirà una llarga estona, sens dubte calculant l’estona que feia que havíem arribat i la que faltava per a afegir-nos a la fila dels qui tornàvem dels Àngels. Era el company que no havia perdut en cap moment la noció del temps en el seu aspecte més dramàtic donada la situació en què ens trobàvem. Era un xicot prim i escanyolit, amb una cara lleugerament de cabra, els cabells negres arrissats, que parlava amb una veu de falset molt penetrant. Fou amb aquest espinguet que ens comunicà que feia gairebé deu minuts que ens trobàvem en aquell establiment, o sigui que en faltaven a penes quinze per a marxar-ne. Parlà amb un aire de reconvenció, subratllant el fet que ell no estava disposat, en cap cas, a fer tard. Dintre de la nostra inconsciència, la comptabilitat del nostre amic contribuïa a aclarir les nostres pertorbades facultats –cada vegada, però, més estables. Passà encara una llarga estona, en mig d’un silenci absolut, escoltant els sorolls indistints que ens venien de la casa, mirant amb uns ulls àvids les diverses portes que donaven a aquell saló que cada vegada em semblava més atrotinat. Ningú no s’acostà a la nostra taula… Ningú no constatà la nostra presència… Per les mirades que vaig observar en algun dels condeixebles, vaig sospitar que un o altre havia vist en la llum somorta d’algun corredor la fugacitat d’alguna senyoreta de la casa. O potser ho havia imaginat. Jo puc dir que, en tot cas, no en vaig veure cap, ni en la proximitat ni en la llunyania del laberint on ens trobàvem. Amb això retornà el condeixeble del cantó de Santa Pau i ens digué –amb la precarietat dels mitjans d’expressió que el caracteritzaven– que posar en marxa el piano elèctric era totalment impossible, perquè era massa aviat, i que la Perlita, una noia que tenia molta fama en els medis de l’Institut General i Tècnic de la Ciutat, havia abandonat la casa per traslladar-se a un establiment del mateix caràcter situat en un poble que celebrava la festa petita aquella mateixa setmana i de la qual hom esperava un bon rendiment –un rendiment adequat, en tot cas a les moltes obligacions que tenia la senyoreta al·ludida, alguns familiars de la qual es trobaven en un estat de salut molt precari. Aquesta darrera notícia augmentà el nostre procés de refredament. Ens hauria fet il·lusió de veure i no cal dir de conèixer aquella persona que tenia tanta fama i era una espècie de resum de les possibilitats eròtiques locals. Estic segur que cada un de nosaltres portava els diners suficients per a acostar-s’hi. En el nostre pueril triomfalisme, no se’ns ocorregué de pensar, llavors, que, si un de nosaltres hagués aconseguit acostar-s’hi, els altres haguéssim quedat amb la cua entre cames. El temps era tan limitat que amb els diners d’un –posem de dos– n’hi hauria hagut prou per a emplenar-lo, i, així, els diners dels altres sobraven. En tot cas, no crec que cap de nosaltres es preocupés de les desgràcies familiars de la fascinadora i mai no vista Perlita, sinó de no haver-la poguda veure amb els ulls de la cara. L’adolescència és l’època més trista i mancada de la vida perquè és el període de les il·lusions continuades sense tenir cap mitjà de realitzar-les i, per tant, sotmeses a seguides, petites o grans catàstrofes. El fet que els mitjans d’expressió del condeixeble del cantó de Santa Pau fossin precaris allargà notòriament la descripció dels seus moviments i així una altra part del temps passà avall. Vint-i-cinc minuts en una situació com aquella en què ens trobàvem són una irrisorietat. A penes foren suficients perquè en la meva pituïtària es produís la barreja d’olors de cuina de pobre i de llegums agres i àcids d’aquells carrers amb la dels llençols entresuats i tebis que flotava en la casa. Amb això el condeixeble que era fill de Malgrat es posà la mà a la butxaca de l’armilla i després d’haver mirat amb fixesa el rellotge ens anuncià que faltaven cinc minuts escassos. Un altre company que en aquest moment se’m fa difícil de localitzar però del qual recordo, malgrat els anys passats, el fred i curiós somriure davant de les desgràcies, ens confirmà la informació que ens acabaven de donar. Es produí un tumultuós soroll de cadires, ens posàrem tots dempeus d’una manera ràpida, sens dubte per demostrar que l’enorme decepció que ens envaïa no havia produït cap efecte en la nostra voluntat. Iniciàrem la marxa i ni tan sols en aquell moment ningú ens digué ase ni bèstia. La senyora dels sotabarbes i dels turmells elefantiàsics ens obrí la porta amb un aspecte notòriament sever, com si haguéssim fet alguna atzagaiada. Devíem tenir un aspecte impresentable del qual el refredament genèric accentuava potser el matís desgraciat. Baixàrem l’escala sense dir res, sense fer el més petit soroll. El carrer era fosc i desert i el nostre aplanament s’accentuà. Seguírem als companys que coneixien els topants, passàrem per carrerots dels quals em seria molt difícil de dir avui com eren, perquè no tan sols els vèiem, obsessionats per l’operació més difícil, que consistia a reincorporar-nos a la fila que tornava del Santuari. Recordo només que en un moment determinat, i enmig de la fosca urbana, aparegué la massa de pedra del Portal de Sobreportes. Difosos en l’ombra que feia la façana de l’església que hi ha davant del Portal esperàrem que passés la fila que venia del cantó del Galligants. El dia a què faig referència, venia una mica retardada, cosa que augmentà la nostra inseguretat, perquè qui més qui menys tots férem el supòsit que els hermanos havien tingut flaire de l’atzagaiada. A la fi, aparegué la llarga fila, de dos en dos, arrossegant els peus, sense dir res. Tothom tenia un aspecte de fatiga marcat a la cara. Ens hi anàrem afegint de mica en mica, amb la cautela natural i amb la complicitat de la foscor, com és de suposar, i així arribàrem tots plegats al col·legi com cada dijous: allomats. Recordo que a la nit d
ormírem com socs i al matí, per despertar-nos, ens hagueren de sacsejar. La decepció havia estat tan considerable que l’obsessió de l’erotisme desapareixia durant un dia o dos. Després, tornava. El dijous següent es presentava amb un aspecte frenètic i encegat. Era un mai acabar.

Ja decidit a quedar-me al cafè fins que tanquessin, vaig menjar el piscolabis amb molta lentitud i vaig beure amb molta calma. Després d’haver-me servit, el cambrer reinicià la seva becaina al costat del barril de cervesa –ara, però, sense el tovalló a l’espatlla. No feia tanta calor. L’aire era més respirable malgrat l’olor de fum concentrat i recalcitrant de què el local estava impregnat. Vaig considerar que la becaina del cambrer era molt favorable i així vaig decidir de respectar-la. El rellotge de l’establiment marcava tres quarts de dues de la matinada, però aquesta classe de rellotges solen anar endavant. Així transcorregué una llarga estona, absolutament plàcida i tranquil·la, que vaig emplenar com se sol fer quan hom fa temps d’una manera voluntària, badant. En tot cas em trobava molt millor, més aclarit i animat. A mesura que anava passant el temps, em sentia més millorat. Hi havia la possibilitat, és clar, que la son em vencés. Era difícil que es produís, en aquella hora, la casualitat de trobar un amic per a enraonar, com havia trobat el senyor Ferret abans. El cert és que, en aquell moment, cap símptoma de son no m’anguniava.

Quan el cambrer féu aquell estrany moviment, tan impensat i sorprenent, d’alçar les espatlles enlaire, obrir els ulls i posar-se dret, vaig mirar el rellotge: les broques havien passat a penes les dues de la matinada. S’havia despertat d’una revolada. No havia vist mai una cosa semblant. ¿Quina en podia haver estat la causa? No crec que en el cafè s’hagués produït res de particular. Potser el cambrer, posat ací, té més percepció adormit que jo despert… –vaig pensar. Hi ha coses tan estranyes! Ja a peu dret, corregué a posar-se el tovalló a l’espatlla i agafar una safata. En el moment de preguntar-li quina era la raó dels seus moviments se m’acostà i digué:

–Ara han acabat…

–Qui és que ha acabat?

–Han acabat de jugar. Juguen al primer pis. Ara estan a punt de baixar.

–Els jugadors?

–Sí senyor, els jugadors.

–Deuran entrar al cafè…

–Sempre en ve un o altre.

–Són jugadors de ressopó i d’anar al llit tard?

–No li ho sabria dir. N’hi ha que vénen a prendre una cervesa i se’n van.

Al cap de poca estona passaven per davant del cafè, sota les voltes, una colla de persones completament desconegudes (vull dir desconegudes de mi) que presentaven, però, un aspecte de respectabilitat. Em semblà que en coneixia una: un professor de l’Institut, exactament de Matemàtiques –un senyor andalús, bronquític i herpètic, gran fumador, que a l’hivern portava capa. Aquells senyors, que anaven vestits d’estiu, amb robes clares, i oferien una gran quantitat de tipus humans dintre d’una maduresa vital indubtable –de ben jove, no n’hi havia cap–, passaren per davant del cafè i es dispersaren. Només n’entraren dos al cafè i demanaren un cafè amb llet. El prengueren ràpidament i se n’anaren. Una vegada hagueren passat la porta, vaig demanar al cambrer:

–Són gironins aquests senyors?

–No senyor. Són de Figueres.

–Professionals?

–Tot el professional que es pot ser en aquesta activitat. Són banquers de tota classe de partida, comprèn?

–Rics?

–Aquests no poden errar bola. Si no poden tenir la banca ja no juguen. Són escotorits i llargs.

Amb això, el cambrer començà a posar les cadires sobre les taules amb les potes enlaire. El cafè agafà de seguida un altre aspecte. No hi ha res més contrari a un cafè que un cafè amb les cadires sobre les taules. Absolutament inhospitalari. Girà diverses claus i l’establiment quedà gairebé fosc: una bombeta sobre el taulell que posava una mica de llum sobre la taula del costat, que era la que jo ocupava. Després em digué, molt seriós:

–Em sap greu, però ara sí que ha arribat l’hora de tancar.

–Què hi farem? Li confesso que hi estava bé, però si no hi ha més remei…

–No pensi pas que no em costi d’anar al llit. A casa, hi deu fer una calor insuportable. A Girona hi ha cases que a l’hivern són una nevera i a l’estiu s’hi couen ous… Però què hi vol fer… Ho hem trobat així… I vostè què pensa fer?

–Vull agafar l’exprés de quarts de sis del matí…

–Té gairebé tres hores de temps, comptant alt… Massa poc per a dormir en un hotel i massa per a esperar-se.

–No hi ha res obert a Girona?

–No ho crec… Hi ha, és clar, les cases…

–Les cases em fan horror. Res més?

–No senyor. Tot tancat.

Ens acomiadàrem i vaig reprendre la marxa. Rodar a l’atzar. No és pas una ocupació desagradable, encara que poc apreciada. Arribat als Quatre Cantons vaig emprendre Ballesteries avall. El carrer era desert, el silenci total. La gent dormia amb els balcons i les finestres mig oberts –en els interiors la calor devia ésser enxubada– i de vegades se sentia, passant, que algú roncava amb un ritme perfectament establert i precisat. Aquest ritme era com l’oscil·lació d’un pèndol –però de vegades es produïa com un ofec en la persona que roncava i llavors es presentava un soroll entre nasal i gutural informe, com un considerable barborigma d’animal antic i cavernari. Després, reapareixia el ritme normal. En les cases dels carrers de la vella Girona, de vegades les obertures dels balcons són enormes com correspon a les habitacions grans i de sostre tan alt. Això fa que les persianes siguin considerables. Quan hi havia la persiana tirada sobre la barana del balcó, fent aquella corba tan dolça, i algú roncava a l’habitació immediata, el soroll m’arribava més humanitzat i llunyà, com una cosa indestriable de les possibilitats de la nit estival. També de vegades se sentia el fil d’aigua d’una aixeta que rajava amb una monotonia que la dificultat de localització feia encara més vasta. En aquestes divagacions per aquests carrers, dintre dels quals la calor sembla acostar-vos a l’habitualitat humana, es pot sentir de vegades que algú somia en veu alta. Hi ha qui somia d’una manera caòtica inintel·ligible i desordenada, com n’hi ha que ho fan amb una veu plana, normal, pronunciant clarament les paraules. Al principi us sembla trobar-vos davant d’un monòleg que es convertirà en diàleg. Escoltar un diàleg nocturn de primera mà sense haver fet res contra la discreció obligada fa una certa gràcia. Però la possibilitat és una pura il·lusió. El monòleg no es converteix mai en diàleg. A més a més, el monòleg es fa interminable i en definitiva d’una comprensió impossible. Les frases, deslligades, es comprenen. El conjunt és desballestat i inaferrable. Aquella nit no vaig sentir ningú que somiés.

En arribar a la pujada de Sant Feliu em vaig distreure i vaig continuar caminant per les Ballesteries, en direcció al pont del Galligants. Fou en arribar en aquest punt –i trobar-me, per tant, en ple barri de Sant Pere– que vaig adonar-me de l’error. Vaig recular. La meva idea era arribar a la plaça de la Catedral per la pujada de Sant Feliu i Sobreportes i després, per la Força (que és el carrer de l’Institut), guanyar altra vegada els Quatre Cantons i la Rambla, o sigui l’antiga plaça de les Cols. Aquest és un dels itineraris més extraordinaris de la vella Girona. En aquella hora el barri era desert i el vici que, segons la hipèrbole habitual, s’hi practica tenia l’aire d’anar –per dir-ho amb el judici que de vegades utilitza Pujols– molt de capa caída. Se sentia, molt vagament, llunyà, el soroll d’un gramòfon. A l’entrada del carrer de les Mosques hi havia un home d’uns trenta-cinc anys, petit, ros, front estret i sortit, cara trencada i ulls esmorteïts, llavis secs i tremoladissos, bigoti moll, que caminava marcant les formes. Portava talons més aviat alts i semblava un xaiet petulant… Em vaig preguntar si ja posat al pont del Galligants no hauria fet bé de sortir pel Portal de Sant Pere, abans de recular, per tal d’anar a sentir en els aiguamoixos de l’últim curs de l’Onyar la gran quantitat de granotes que hi cantaven. N’hi havia tantes que estremien l’aire. Aquest record del cant de les granotes que flotava en l’aire que travessàvem tornant al col·legi, venint de la Devesa, s’ha mantingut en la meva imaginació malgrat els anys que han passat i és inseparable, per mi, dels reflexos multicolors, però molt pobres, que feien les finestres il·luminades de les cases sobre l’aigua del riu –aigua, per altra part, tan tèrbola– i els focs que encenien en el paratge les caravanes de gitanos transhumants. És clar que potser hauria fet el viatge en va, perquè, aquell cant de granotes, el sentíem en temps de primavera avançada, cap a fi de curs, exactament el mes de maig, i no puc recordar si les granotes canten a darrers d’agost, que és el temps que som ara, sobretot en estius com aquest, de tanta calorassa i tanta sequedat. Passat el carrer a què he fet referència, vaig veure que el sereno del barri dormia assegut en una cadira adossada al brancal d’una portalada entre el xuixo i el fanal, i en el moment que em mirava les faccions tan plàcides i entresuades d’aquell home (que devia tenir cap a seixanta anys i exhibia una cara de faccions vermelles i saludables) em sorprengué la fressa d’una finestra oberta violentament i d’una revolada. Vaig girar la vista cap al cantó d’on venia el soroll, vaig veure una taca de llum sobre la finestra del primer pis de la casa davant de la qual em trobava, i tot d’una, i fent un xiscle agut, avançà cap enfora la cara d’una dona. Fou només un instant, com un llampec, perquè la finestra es tornà a tancar donant un cop fort al bastiment. No crec pas que el sereno s’adonés de res, perquè continuà dormint entre els seus estris de vigilància. Tampoc no podria dir quina cara tenia aquella dona, ni si era rossa o morena i encara menys precisar si el xisclet que exhalà tenia per causa algun dolor o era la conseqüència d’algun estat d’excitació –d’un excés d’alcohol, per exemple– o d’alguna follia semblant. Vaig recordar que en aquell pis, a l’època del col·legi, hi havia hagut un ball del que llavors se’n deien maturrangues –paraula que, sobretot a Barcelona, és cada vegada menys usada–, ball que primer havia estat de manubri, més tard substituït per un piano mecànic, amb aquells rotllos cilíndrics de paper amb forats que utilitzaven aquests instruments musicals que m’han deixat un record de tanta brusquedat. Tota aquella estranya escena havia estat molt ràpida i després d’haver-se tancat la finestra i esvaït ja en l’aire el crit d’aquella dona, el carrer tornà a la calma i al silenci d’abans. Amb això vaig arribar a la pujada de Sant Feliu; a l’altra banda del carrer hi ha l’estanc del costat de la volta que s’ha de travessar per enfilar la passarel·la sobre l’Onyar. És un estanc simpàtic. A dues o tres portes de l’estanc hi havia –o hi ha– una botiga fosca i rància, molt reduïda, que feia la impressió que s’hi podia trobar de tot mentre fos una mica esbravat –la típica gabella vuitcentista d’abans del gas. A l’època del col·legi, hi anàvem a comprar regalèssia i pega dolça, gustos que havíem transportat del poble, perquè els estudiants de Girona ja no els usaven. Em solia despatxar el botiguer mateix, home físicament curiós i que en el meu record ha quedat com la quinta essència del botiguer arcaic: era un home minúscul que duia un casquet que un dia o altre havia estat brodat i que portava tirat endavant tapant-li gairebé tot el front, i una bata curta i cendrosa molt usada i que ningú no hauria dit que havia estat d’alpaca. Tenia el nas rodó com una bola, els ullets de fura, era barbamec amb un sotabarba flonjo, i presentava un ventret tibant a la part baixa del qual s’iniciaven uns pantalons caiguts, de genolleres flàccides que s’acabaven en unes plantofes polsoses, que deixaven veure els talons nus. Tenia fama de ser un aficionat conscienciós de les dones –el que Jules Renard en diu un juponard. Feia, en tot cas, l’efecte de ser un d’aquells homes que sempre tenen un roc a la faixa i que s’han creat un personatge seriós, mantenint un aire de ferotgia, com si haguessin empestat l’aire les seves llambregades comercials petites però substancioses. De gota en gota s’omple la bóta. Quan els ulls s’acostumaven a la flotació obscura de l’establiment, la primera cosa que apareixia era un paper amb aquesta inscripció: aquí, hoy no se fía. La primera vegada que vaig veure aquest paper, i fou a l’únic establiment de comestibles que hi ha a la plaça de la Catedral.

A mesura que vaig anar caminant cap al Portal de Sobreportes, em semblà que la il·luminació pública es feia més escassa. Molt de tant en tant cremava una bombeta anèmica. El fet que tot fos de pedra nua i directa semblava augmentar l’obscuritat de l’aire. Feia calor, però potser a la matinada l’aire era una mica més aprimat. El silenci era total. No. En el moment més insospitat vaig sentir cantar un pollastre. S’anava acostant l’hora en què els pollastres canten, però aquell espinguet gutural en aquella arquitectònica mineralogia eclesiàstica feia un efecte singular –per no dir grotesc. On era aquell pollastre? Potser en algun convent hi havia un galliner o potser l’havien regalat a algun canonge o dignatari de la catedral i esperava l’hora de ser portat, rostit, a la seva taula. La massa pètria de la catedral s’entreveia enmig de la vaga foscor. Tocaren tres quarts de quatre. Era encara molt aviat. Tot i que caminava molt lentament i m’aturava a cada pas, el temps passava molt a poc a poc –d’una manera desesperant. Desesperant, ¿per què? L’home conté en el seu cos elements d’apreciació merament personals. Prescindir-ne, encara que només sigui una mica, costa un esforç enorme. Només és veritat el que ens convé i ens agrada. M’hauria agradat de veure la catedral amb llum de dia. De tota manera, em semblà molt ben posada. Quina bestiesa acabo d’escriure! ¿És que es pot imaginar una catedral que no sigui ben posada?

El carrer de la Força, tan estret, semblava una gola de llop: la foscor era molt densa. Fou després d’haver passat l’Institut –vull dir l’Institut General i Tècnic– que vaig sentir a tot el cos una sensació d’afebliment –com si el cap perdés una mica l’estabilitat. Vaig acostar-me al brancal d’una porta i m’hi vaig estintolar. Al cap d’una estona em semblà que l’entresuor que m’havia envaït era substituïble per una frescor a la pell, agradable. Caminant sempre arran de les cases, vaig arribar fins al Correu, on vaig asseure’m en un dels esglaons –molt baixos– que feia el carrer. Em semblà que la millora s’accentuava. Vaig sentir que pels Quatre Cantons passava un carro. Vaig veure passar dues o tres persones –una dona amb un cabàs–, però no vaig saber comprendre si anaven al llit o s’acabaven de llevar. Era una hora molt imprecisa i vaga. Als Quatre Cantons se’m presentà, en forma d’il·lusió, la possibilitat de trobar un taxi o un carruatge qualsevol que em portés a l’estació, però de seguida vaig veure que era una absurditat. Tot era –és clar– tancat i no passava una ànima. A la Rambla em vaig veure salvat perquè vaig poder seure en un banc. Així, seient de dos en dos bancs, vaig poder arribar, sense dificultats majors, al Pont de Pedra. A l’ampit d’aquest pont, em semblà que del cantó de llevant –és a dir, del cantó de les Pedreres– s’iniciava a penes la primera clarícia de l’alba. Des del lloc on em trobava fins a l’estació hi ha una distància que sempre havia considerat insignificant, però que en aquell moment em semblava massa llarga. Tenia por de perdre el coneixement –de desmaiar-me. En realitat, no hauria pas estat res anormal. Fent el cor fort, vaig, però, enfilar el carrer del Progrés i arribar a la plaça del Marquès de Camps. Vaig asseure’m en un banc d’aquesta plaça una llarga estona. La lleugera frescor de l’aire en aquells topants ja menys atapeïts d’urbanització em féu un gran bé. Ara es tractava d’arribar al restaurant de l’estació. Quan vaig arribar al petit jardinet de la façana vaig constatar que encara era tancat. Per fortuna, a la plaça de l’estació hi havia un banc. La clarícia de l’alba havia augmentat; es veia passar algun carro, transcorria algun vianant: passà un home fent saltets, amb les mans a la butxaca. Vaig veure arribar aquell personatge tan corpulent que venia dècims amb un enorme bastó a la mà –un bastó de nusos, amb una virolla de boletaire. De vegades semblava que venia els dècims a bastonades. Finalment obriren el restaurant. El rellotge marcava les cinc tocades. Vaig poder aconseguir, amb treballs i gràcies al fet de ser un parroquià, que em fessin una truita, que em serviren al cap de molta estona. En l’endemig vaig recollir l’equipatge de la consigna i vaig encarregar a un xicot amic que es dedicava a comprar bitllets per altres que s’encarregués del meu. No estava pas en disposició de fer cua: en realitat, aquesta classe de disciplines sempre m’han exasperat. La truita era d’una grogor magnífica: semblava un canari. Me la vaig menjar amb una enciamada d’escarola, pebrot i tomàquets. Tomàquets de pera: són els millors que hi ha, i ara, a darrers d’agost, és quan apareixen en el mercat. Considerable mercaderia –amb oli i sal! Després, quatre ametlles torrades i una forma de líquid bastant aproximada a l’aigua de castanyes. El petit esmorzar em produí una certa eufòria sense necessitat de cap excitant imaginatiu. Vaig esperar que arribés el tren en un banc de l’estació, el de sota del rellotge. S’anava fent clar. Els ferroviaris apagaven el fanal. La gent començava d’entrar i sortir: el moviment del dia s’iniciava.

Finalment, el tren arribà. Vaig pujar en un vagó de tercera: fins ara no he viatjat en cap altra classe. No hi ha pas gaire gent. M’instal·lo al vagó dels ordinaris, alguns dels quals conec, per fer que amb la conversa la son no em pesi massa. Els trobo, però, gairebé tots adormits, un amb el cap enrera i la boca oberta. Alguns ronquen amb una naturalitat sorprenent. Els tocs de campana, el xiulet habitual, la marxa del tren. A Fornells de la Selva, em sento dominat per la son. Faig dues o tres becaines llargues, una d’elles de Breda a Llinars. La son és tan forta que malgrat la llum envaïdora, el soroll del tren i la incomoditat del seient, dormiria sobre les pedres. El cert és, però, que, si no haguessin estat les becaines i els cluculls, el viatge hauria estat pesadíssim.

.

Canadell. Sebastià Puig, àlias Hermós, que encara roda per Calella amb els seus estris de pescar, m’explica al Cafè de les Voltes, davant del seu aperitiu predilecte, un vermut amb olives, el que li passà fa pocs mesos amb el «Franca Fassio».

–Quan s’acabà la guerra –em diu– el servei de vapors entre Gènova i Barcelona fou tornat a posar en marxa i el «Franca Fassio» fou destinat a fer la línia setmanal. El coneixia molt bé per haver-lo vist passar tantes vegades de la barraca d’Aigua-xellida estant. També l’havia vist amarrat al port de Barcelona, quan hi anàvem amb Enric Vergés i posàvem a l’Hotel Lloret de la Rambla. Era un vaporet més aviat curt, vell com l’anar a peu, molt ben pintat de blanc, que només d’acostar-vos-hi sentíeu una olor de vòmits resclosits que feia girar la cara. Hi devia haver vomitat molta gent perquè era molt carregat. Un dia de l’hivern passat, devia ser a mitjan març, vaig sortir d’Aigua-xellida amb el bot per agafar un ranxo de peix i calar la moixonera pels reclaus de la costa d’Aiguablava. Pel març hi ha molt bons moixons –que a Cadaqués en diuen joells–; tenen un puntet d’amargant i quan els déntols els persegueixen entren per les calanques i reclaus gairebé amolats, com el peix blau. Era molt per hora i encara fosquejava. La mar no se sentia: calma seca total. Hi havia, però, una boira molt espessa, una boira blanca que regalimava. Com que no feia cap vent, semblava que s’havia aturat. La boira no m’agrada gaire, sobretot en mar, perquè sempre tinc por de perdre-m’hi com un babau. El meu projecte era d’anar a provar la moixonera a Es Tramadiu, que per als moixons no té rival. Em vaig proveir d’abrigalls, perquè el temps era molt pixaner, i vogant a la cia, arran de costa, tocant els rocs, vaig anar passant. Quan vaig arribar al coster de la Cova del Bisbe, que és alterós i hi ha aquella taca groguenca que la gent diu que sembla la cara d’un bisbe, em semblà veure a mig aire una forma molt estranya, que es confonia amb la boira, molt grossa, blanquinosa, fenomenal. Quan vaig descobrir l’aparició em trobava a un llibant de distància: m’hi vaig anar acostant vogant a poc a poc, completament astorat, però al mateix temps fascinat. Si hagués tingut el seny necessari, davant d’una cosa tan estranya, hauria girat en rodó i me n’hauria tornat a casa. Però el cas és que la baluerna que veia enmig de la boira m’atreia i em feia rodar el cap. M’hi vaig anar acostant. Les persones que, com jo, vivim sols com una òliba, som com els ocells enartats per la serp: no sabem el que ens passa. El mar no es movia. La boira era espessa. El silenci era total. El silenci del coster a l’hivern, quan no hi ha ni una ànima: la solitud d’aquells paratges. Em semblà, però, sentir el soroll sord d’una màquina. Feia un efecte estranyíssim, una cosa que no havia sentit mai, que m’arribava a les orelles, a través de la boira, com un soroll que la mateixa boira produïa, un soroll que em sortia del cos més que de l’espectacle que tenia davant. L’aproximació em posà davant d’uns detalls: vaig veure una xemeneia de vapor, una obra morta, uns ulls de bou, un pal i uns cordatges. Tot pintat de blanc. Era un vapor que havia anat a topar al roquisser alterós de la Cova del Bisbe i havia quedat embarrancat. Hi havia topat de proa, sense fer compliments, absolutament de cara. La boira, és clar, l’havia desviat. Això que t’acabo de dir és una suposició meva: és molt estrany. La proximitat m’emplenà de seguida les orelles del soroll de la màquina del vaixell, que tractava de fer marxa enrera per desprendre’s del roquisser on s’havia enganxat. La màquina feia tremolar el vaixell, però no aconseguia desprendre’l de l’embarrancada. Era com si sacsegessin l’obra morta i semblava com si li obrissin les entranyes. A dins del vapor no es veia ningú. Devia portar molt poc passatge. La tripulació era al seu lloc i devia tenir una feinada. Vaig donar una ullada fins on la boira permeté de veure les coses clares i em semblà, per la forma del vaixell que tenia al davant, que era el «Franca Fassio». Jo era a la proa mateix del vapor, amb el bot arran mateix de l’obra morta. Tot d’un plegat, vaig veure sobre el pont de l’embarcació un home espitregat, molt blanc de cara, d’aspecte esperitat, amb una gorra d’oficial. M’hi vaig anar acostant, vaig fer un senyal amb el braç, ell em veié, s’abocà des del pont sobre l’orla i jo vaig cridar fent botzina amb les mans:

»–No li convé pas res?

»No riguis… Per favor, no riguis, perquè si ho fas no diré ni una paraula. En sentir la meva veu, l’oficial –potser era el comandant– alçà els braços, i la cara se li va descompondre com si estigués molt emprenyat. La boira li feia regalimar la cara. No crec pas que comprengués el que jo li vaig dir. El cas és que aquell home semblava un desaforat: tot el cos se li movia, era com si hagués vingut boig. Haver anat a topar en aquells rocs i tan de cara no es veu pas gaire sovint. I encara sort que portava poca marxa; si no, hauria quedat esbardellat, trossejat. Jo me’l mirava més mort que viu i tot d’un plegat vaig veure que es posava a cridar. No vaig pas comprendre el que deia, perquè, amb els italians d’Alger, no m’hi vaig entendre mai.

–Mascalzone! –cridava– Figlio d’un cane… Va a farti ammazzare… El mateix que els havia sentit dir a les suredes d’aquelles muntanyes de La Calle, a Algèria. Aquell home, és clar, m’insultava, però era com si em digués llúcia. No entenia ni una paraula. No crec pas que n’hi hagués per tant. ¿Et sembla que n’hi havia per tant? Li havia dit el que bonament feia al cas, el que em semblà que li havia de dir davant de la desgràcia. Aquell home estava embogit. El vaixell havia embarrancat, cosa que, si no es fa exprés, vol dir que comença una mala temporada. Després la màquina, tot i que esbufegava, no l’acabava de treure dels rocs. Però potser el que l’havia posat més frenètic era la meva presència en aquelles aigües, el fet que jo hagués estat testimoni del que havia passat. El que t’acabo de dir fou la darrera cosa en què vaig pensar. Una vegada ho vaig veure clar, no vaig pas tenir mandra. Vaig agafar els rems del bot i vogant fort vaig tornar a Aigua-xellida i em vaig tancar a la barraca. No m’han agradat mai ni les històries ni les complicacions. Què hauries fet tu? Quan no t’hi volen, val més fotre el camp… que deia el vell Roig, que havia fet moneda falsa, quan el deixaren anar del castell de la Bisbal.

Hermós fa una pausa, rosega una oliva, beu un glop de vermut i diu amb unes faccions més endolcides:

–Quan acabaràs de riure, bercengàs? El que vaig dir a l’oficial t’ha fet gràcia… ¿Però què li podia dir de més enraonat? Què li hauries dit tu? És clar que vosaltres parleu d’una manera més refilada. De vegades, em prens per altre. Jo sóc fill de Can Cuca de Vila-seca, de petit vaig passar molta gana, no he anat mai a estudi, no sé llegir ni escriure, he hagut d’aprendre tots els oficis; si donya Rosa Barris i la Marieta Batlle no m’haguessin recollit, hauria passat molta estona de catarro. A vosaltres, totes us ponen, i jo he hagut de badallar. En el meu temps, hi havia molta gent que es trobava com jo, i així podies passar per ull i quedar dissimulat. Vosaltres sou diferents i sabeu el que heu de fer a cada pas. Tots teniu molta anomenada…

–Vinga, vinga, Hermós… Mai no hauria cregut que toquéssiu tan bé la guitarra…

–L’única cosa que et diré és que quan es mor algú conegut meu, vaig a la casa a donar el pes. Els dic: no us convé pas res? Costa tan poc de quedar bé. Moltes vegades els de la casa han dit: «L’Hermós és un bon home, té sentiments, és un bon xicotàs…»

–Així, vós us considereu un bon home?

–Què vols que et digui…? La gent ho diu. Ja n’hi ha prou, més aviat.

–I la calada d’Es Tremadiu, en què quedà? Els moixons encara deuen córrer…

–Sí, és clar. Hauria passat un mal dia si a la barraca no hagués trobat un tall de bacallà sec. Vaig fer arròs de bacallà desfilat, arròs magre. Vet aquí com solen acabar aquestes embarrancades.

En travessar Calella per anar a dinar, m’arriba de les cases el perfum de sofregits familiars. El perfum, barrejat amb el garbí petit que s’acaba d’entaular, és molt agradable.

]]> http://www.lletres.net/pla/QG/?feed=rss2&p=4659 8 http://www.lletres.net/pla/QG/?p=4526 http://www.lletres.net/pla/QG/?p=4526#comments Thu, 13 Aug 2009 22:00:34 +0000 r http://elquaderngris.cat/blog/?p=4526 Marxo a Calella. És la vigília del sant de la senyora Maria –la meva mare. És una festa familiar important –i, com que som a l’estiu, encara ho sembla més. A l’estiu, les festes semblen més lluents que a l’hivern.

Agafo, com sempre, a l’estació de França, el tren correu de primeres hores de la tarda. Aquesta estació és desgavellada i infecta. Hi ha una llarga cua davant de la finestreta. Molta gent, molta calor. De vegades, la marinada humida ens omple el nas de la bravada que exhala el pixum dels cavalls dels cotxes de punt, dels simons i de les centrals que fan el servei de l’estació. Aquesta olor del líquid, barrejada amb la calor asfixiant i de la impregnació del fum de carbó de les màquines, produeix una simfonia olfactiva d’una amenitat molt petita.

Finalment el tren es posa en marxa, i, com que la gent, cosa rara, ha acceptat unànimement l’obertura de les finestres, passa un aire agradabilíssim. Però la llum és molt dura i absolutament incòmoda, malgrat el seu empastifament. La calor de l’estiu, a l’aire lliure, en aquest país, és tolerable perquè sempre fa una mica d’un o altre ventet. En canvi, la llum es posa entre cella i cella i fa com un engavanyament. El viatge és monòton. El tren s’atura a totes les estacions. La gent baixa i puja. Se senten els tocs de les campanetes. A cada estació el dring és diferent. Els xiulets de les màquines. Ben mirat, són una cosa ben absurda aquests xiulets. Fan passar la tarda. Una cosa o l’altra s’ha de fer. Llegir és molt difícil. El trontoll dels vagons fa moure massa les lletres i es fa difícil de confegir. Els viatges que fins ara he fet en tren m’han fet comprendre que hi ha una quantitat de gent que s’hi troben bé, que una vegada asseguda als bancs –més aviat incòmodes– dels vagons els surt a la cara i a tot el cos una cosa que podríem anomenar la satisfacció ferroviària. Viatjar en tren, com anar a menjar a la fonda, agrada a la gent –potser per la mateixa raresa d’aquest esdeveniment.

Després de l’estació de Granollers, la via fa una pujada. El tren alenteix la marxa. La màquina bufa. Arriba un moment que caminem a pas de tortuga. Quina manera de bufar, valga’m Déu! De tots dos cantons de la part frontal de la màquina, en surten, a tota pressió i d’una manera alternada, dos esquitxos de vapor blanc que fan un núvol de pols en les herbes seques dels cantons de la via. «Sent com bufa?», em diu un senyor enriolat que seu al costat meu. Aquest senyor està content. Potser troba que aquests esbufecs justifiquen plenament el preu del bitllet. Arriba un moment, ja a dins del túnel, fosc com una gola de llop, que el tren arriba al capdamunt de la pujada i comença el pla inclinat invers. Hom passa, sense gaires compliments, de la silenciosa lentitud a un soroll horríson de ferralla, de fustam desconjuntat i de cossos humans que s’agiten i saltironegen en el seu seient. La màquina xiula llargament. El xiulet fa un efecte alegre i voleiadís. La sensació de velocitat és molt forta. Sembla com si l’aparatosa i enorme andròmina del tren hagués iniciat el descens per un precipici. El vent escabella la gent. El carrisqueig dels frens. «Sent com frenen?», em diu el senyor que seu al meu costat amb el mateix enriolament de fa un instant. Aquest senyor segueix atentament tots els incidents del viatge, no se li escapa res. Practica les palpitacions del tren. Potser és un orsià actiu. Després d’una estona el comboi perd embranzida i sembla entrar en una velocitat normal i enraonada. Per les finestretes no entra tant de vent. La gent agafa una certa fixesa. A la parada de Llinars, l’escalfor es barreja amb el silenci. Les fulletes d’acàcia dels arbres de l’estació tenen una immobilitat completa –un verd esblaimat i tebi. En els seients, els viatgers anem suant a poc a poc. Les dones grasses tenen un aire acalorat, semblen dominades per un desfici vermellenc –com una lleugera asfíxia. Amb poques empentes es descordarien. Les de menys pes no es descomponen tant, però la suor els unta lleugerament la pell i no semblen tan coriàcies. La tarda va passant.

Passat Sant Celoni, comencen les arbredes de pollancres. El Tordera i totes les rieres que hi aflueixen creen arbredes de pollancres. Pel meu gust, és el principal encís paisatgístic d’aquest viatge. La comarca de la Selva, en acostar-se al fil, ondulat, dels contraforts del Montseny i de les Guilleries, fa arbredes, de la mateixa manera que en el meu país, la proximitat del mar proposa pinedes simètriques i fosques a la vista humana. El curs del riu Tordera i l’estany de Sils, que tingué antigament una existència i avui només es produeix quan les pluges inunden el país, són els elements actius dels pollancres. De vegades, les arbredes es troben al costat mateix de la via. Les he vistes en tot temps: a l’hivern quan els arbres tenen una nuesa purament lineal, sovint amb vastes taques d’aigua lívida, com un espai lacustre sobre el qual els arbres es mantenen erectes i immòbils com si s’haguessin mort verticalment. I naturalment en el bon temps, quan els pollancres presenten la seva elegant i fina abundància arbòria.

Són un bosc les arbredes? Sí i no. Per a ser un bosc en el sentit literal de la paraula, els falta l’element còsmic del bosc, el desordre, el caos geològic i botànic, la impossibilitat de veure en la selva –fins i tot en les nostres modestes selves– més enllà del nas. La frase alemanya: els arbres no deixen veure el bosc, és, potser, la quinta essència de la selva, no solament verge, sinó sorgida sobre els accidents naturals del terreny, és a dir, sense ordre ni concert. L’arbreda és, per contra, el bosc ajardinat, alineat, seguint unes perspectives, plantat d’arbres uniformes i, per tant, de formes repetides, és a dir: pensant en un rendiment gairebé infal·lible. Però, per altra part, tampoc no es podria dir que és un jardí, ni tan sols un jardí molt simple, perquè, encara que l’arbreda necessiti un espai pla i tingui una alineació perfecta, d’un perspectivisme matemàtic, no conté cap element de caprici ornamental i decoratiu. Tinc una debilitat per les arbredes, no solament perquè en el meu país no n’hi sol haver, sinó perquè és una forma situada a mig aire del jardí i del bosc, que és la forma de jardí natural més acostada al nostre temperament, a una forma de gràcia sense afectació que satisfà el gust més real. La defensa del jardí contra el bosc, de la cultura contra el naturalisme, realitzada pels noucentistes, està molt bé, però els extrems em toquen poc. Prefereixo un entremig que no engavanyi massa ni d’un cantó ni de l’altre, que em deixi respirar naturalment.

M’agradaria de conèixer els jardins geomètrics italians i francesos i els jardins anglesos més lliures. Potser algun dia els podré veure. Qui sap, Mare de Déu! Fa anys que en sento parlar, a conseqüència de la polèmica del noucentisme. Els jardins caòtics, amb pedres, plantes exòtiques i elements «grutescs» –nom que ve de gruta–, fantasies decoratives merament mecàniques, m’agraden poc. Ara s’han posat de moda. Semblen jardins per a genis. A mi m’agraden els jardins barats, tranquil·litzadors i autèntics. L’arbreda és el jardí més primitiu i més simple, la idea arquetípica del jardí; obeeix a la pura i simple comptabilitat del propietari. Els arbres són plantats a les distàncies exigides per al seu més ràpid creixement –i rendiment. La meva idea que els paisatges més bells són sempre els més útils, els que produeixen més renda, està en l’essència de l’arbreda. Per altra part, les arbredes són elegantíssimes. ¿Què se’n podria dir més?

Quan el tren arriba al país de les arbredes –situat grosso modo entre Sant Celoni i Riudellots– s’inicia de vegades el crepuscle. A l’hivern, la tarda començava d’obscurir-se. Quan l’arbreda era al costat de la via i el tren la vorejava ràpid, fent un soroll de cataclisme, fent el saltet habitual entre rail i rail, les perspectives d’arbres giraven sobre elles mateixes, com si es tractés d’uns cavallets. Semblava que el tren s’aturava i que els arbres es posaven a rodar sobre un eix invisible, i aquest moviment funcionava tan bé que semblava d’un mecanisme perfecte. En la llarga monotonia del viatge, aquest moviment, com les truites tan fabulosament grogues –truites que semblaven d’ous de canari– que es venien a dins d’un llonguet a l’estació de l’Empalme, eren dues autèntiques sorpreses. A l’hivern, ja fosc, hi havia de vegades, en les arbredes, la lluna plena. A terra, els bassals de les últimes pluges eren tan envaïdors que donaven al país un aspecte lacustre. Sobre les aigües melangioses i lívides, tocades per la lluna, els arbres descarnats, lineals, es mantenien en un ordre perfecte. Era un paisatge irreal, que semblava somniat, lleugerament sinistre, però d’una tendresa estranya –probablement la tendresa tan fina del paisatge de la comarca de la Selva. Amb el bon temps veia –des del tren– les arbredes en la seva esplendor modesta, generalment solitàries, les ombres clares fugint sobre la terra –sobre l’herba fresca amb les petites flors silvestres. M’hauria agradat de passar una tarda o dues en algun d’aquests indrets amb alguna senyoreta afeccionada als encants de la naturalesa. Però una combinació semblant, que a priori sembla tan fàcil i senzilla, encara no s’ha produït i és ja difícil que es produeixi. És molt possible que estigui predestinat tota la vida a passar amb aquest tren davant d’aquestes arbredes i a no aturar-m’hi mai. És gairebé segur que seran un element imaginatiu de la meva precària fantasmagoria.

L’arbre típic de les arbredes és el pollancre, que té moltes varietats i és alt, esvelt i elegant i sembla haver estat creat per donar a les arbredes l’encant que tenen. El pollancre té una fulla que quan passa una mica d’airet repiqueteja d’una manera alegre i deliciosa, i així en aquests paratges hi ha sempre un sorollet més o menys viu que fascina càndidament els sentits. Per altra part, la fulla d’aquest arbre gira a l’impuls del ventet –com la de l’olivera–, i així quan apareix a la llum plena la part posterior, que és més clara, sense arribar a ser platejada, però molt esponjosa, es produeix en les masses d’aquests arbres una escuma lleugera que no és tan consistent i metàl·lica com la dels olivars, però que té una suavitat indicible. Des del tren jo pensava aquesta tarda en l’agradable gràcia que tindria allargar-se en l’herba de les arbredes, amb els ulls al cel, i passar una estona contemplant aquests moviments vegetals tan prodigiosament innocents i divertits.

Les arbredes són, potser, l’espectacle vegetal del país més unit a la nostra manera de ser. És un espectacle molt canviant –d’una varietat que de vegades sembla difícil d’explicar, almenys en aparença. Potser la llum és l’element més decisiu del seu esperit. Amb determinades llums les arbredes tenen un acolliment alegre, radiant i agradable. Altres vegades, tenen un aspecte trist, decaigut i deprimit. De vegades arriben a produir, cap al tard, tan solitàries, una por indefinible.

Quan arribem a l’estació de Girona, el dia es fon i ja és el capvespre. Per la Mare de Déu d’agost, a les set ja és fosc. A l’estació hi ha un cert moviment. Passa un ferroviari amb el fanal vermell encès. Un altre llàtzer, vestit de blau, dóna un cop de martell a les rodes per constatar la bona marxa del material. «Sent el martell?», em diu el senyor enriolat que seu al costat meu. És curiosa la quantitat d’esperits obvis que és possible de trobar en el país. La campaneta de l’estació fa el primer toc. Al cap d’una estona fa el segon toc. Passa una mica més de temps i es produeix el tercer toc. «¿Sent la campaneta?», em diu el senyor enriolat que seu al costat meu. Arriba un moment que la reiteració d’obvietats d’aquest senyor me’l fa veure com un home estrany i enigmàtic. Que és un pertorbat em sembla clar. Però potser no és ni tan sols un pertorbat. Potser és un simple barret de rialles empordanès que va a casa seva a passar la festivitat.

El tren reprèn la marxa i enfila la recta sobre el pont de l’Onyar. El gran jardí, completament obscur, de la Devesa queda a l’esquerra; l’aglomeració urbana de Girona, a la dreta. Unes llumetes pobres i tristes esquitxen les edificacions impersonals. La terrible impressió que dóna sempre l’obra humana d’aquest país, de no ser mai acabada. La llum precària de les bombetes elèctriques em porta a la memòria l’erotisme de l’adolescència col·legial. Tot em sembla vell –i, en tot cas, mig esborrat en la llunyania del passat. El tren alenteix la marxa: la via deu fer una mica de pujada. M’acosto a la finestreta, ara desemparada. Hi ha viatgers de finestreta, que no la desemparen mai. A través dels ferros del pont apareixen les llums dels pisos de la corba de l’Onyar. Es veu una esquifida coloraina lumínica sobre l’aigua grassa i macilenta: un riell d’or fos, de color de mel. Sobre un pont més llunyà crepita un arc voltaic: l’espasme de claror blanca sembla il·luminar vagament el campanar de Sant Feliu. El pont passa avall i sobre la finestreta apareix ara el barri de Sant Pere de Galligants, que sembla penjat sota la massa vagament formulada de la Catedral. Les llums de Sant Pere són, com en els anys passats, les més melangioses i grogues –d’un groc oliós i ranci– de la ciutat. És una llum que sembla inseparable de les velles pedres, de l’escrostonament pobre i suat de l’habitacle. Quants records! Veig la passarel·la de fusta que utilitzàvem per passar el riu, l’aigua dels estanyols marginals, esquitxats per la misèrrima llum urbana. Dins el soroll estrepitós del tren sento a l’orella el cant de les granotes, el vent entre les canyes esquifides, les notes d’un manubri llunyà, un petit tremolor de lluna sobre les aigües aturades. Però el tren passa i tot fuig enrera, en la vaguetat inextricable del passat.

Història de Carrau. Aquests dies de Quaresma tenen una claredat de diamant. La joventut de l’any s’acosta sense turbulències ni tumefaccions. Cada dia és una mica més obert i més clar. El paisatge, sota els núvols blancs de la tarda, s’estén, s’ajeu al sol com si reposés d’un llarg desvari. És un paisatge intens, sense closca ni faramalla, de terra viva i pura. És un paisatge d’una expressió primitiva i aspra.

.

.

Setmana santa. Divago pel paisatge. Fa un dia cluc, trist, opac –molt eficaç per a les persones que tenen alguna cosa a fer. Vent del sud, humit. Soledat en els camps. El país comença a verdejar. El vent ajau els blats petits –sembla que hi passa a sobre una ombra errant; a les pinedes, un soroll d’orgue greu. La mar, al lluny és d’una vaguetat tan inaferrable, que instintivament giro el cap. Només les coses concretes i tangibles són agradables; la vaguetat és nefasta.

Recordo la petita A. –catorze anys– quan la tardor passada xuclava, amb els ulls tancats, un raïm moll i daurat. Rodo pels corriols de les pomeres, olor seca i aspra de la reïna del pi. A l’hora baixa el soroll del vent en les copes dels arbres és d’una gravetat fonda, d’una solitud impressionant.
.

Al cafè, Enric Frigola analitza frases. Diu: Per exemple, la frase: Paquita fou l’esca del pecat és d’un anacronisme total. L’esca s’ha acabat; de llumins d’esca, que feien aquella olor sulfúrica tan desagradable, ja no n’hi ha. Per a estar à la page, hauríem de dir, ara: Paquita fou l’encenedor del pecat. Després hi ha la segona part: aquesta tendència de comparar el pecat, la passió, amb el foc, quin sentit té? ¿Que potser es vol donar a entendre que tot pecat implica un determinat punt de vitalitat i que l’estat de gràcia és el repòs, la indiferència, la mirada bleda i insubstancial? Què vol dir tot això? ¿Vol dir que entre un estat i l’altre no hi ha més que una gradació d’intensitat biològica? ¿Vol dir que per a ésser una bona persona s’ha de menjar fluix i vegetal i beure aigua? Examinar la significació de les paraules amb un cert criteri –diu Frigola– seria molt interessant.

A la nit, restaurant Reig. J. B. Coromina em diu, entre ametlla i ametlla torrada, que a pesar de tot, a la «Marina» hi ha dos versos bonics. Aquests: En las alas del deseo – mi ilusión la vio flotar. És possible, però tant se val. Com que la nit, començada així, presenta mal aspecte, me’n vaig.

La Societat Sportiva Pompeia. Records de la vida d’estudiant. Avui en una farmàcia de la Rambla he vist l’orla del curs de l’apotecari, penjada en una paret, emmarcada dins d’un marc aparatós. A dalt hi havia els catedràtics, amb la toga i el birret, les barbes i la respectabilitat rutinària de la gent de l’època. A baix, a dins d’uns ovals, treien el cap una sèrie de joves d’unes faccions que m’han semblat borroses i incertes. El nas, considerable, sobremuntat dels vidres d’unes ulleres del meu amic, ocupava un dels ovals de la composició tan solemne.

He pensat que estic a les acaballes de la carrera, que dintre de pocs mesos em posaré davant d’un fotògraf, el qual, amb una pera de goma a la mà, fixarà la meva fesomia. Que aquest retrat ocuparà l’oval de l’orla del meu curs, la qual haurà d’ésser penjada en un o altre pany de paret. Ara, si em féssiu dir quin serà el pany de paret que haurà de sostenir l’andròmina, em veuria molt compromès. No ho sabria pas dir, francament.

Tot això m’ha portat a pensar una mica en la meva vida d’estudiant. La gent sol dir que els estudiants fan una vida alegre, lleugera i divertida. Fa una pila d’anys que faig la vida de l’estudiant. Però no he pas trobat, encara, que aquesta vida que he portat fins ara hagi estat alegre, lleugera i divertida. Podria ésser que ho hagués estat; que jo no me n’he adonat és, en tot cas, un fet indiscutible.

D’estudiant he format part de la Societat Sportiva Pompeia, però no pas com a sportman, sinó com a oficial de secretaria. La necessitat de treballar, de guanyar algun diner, em persegueix des de la més tendra adolescència amb una persistència colpidora.

–Dues hores de feina el dia i dotze duros el mes. Et convé?

–T’ho agraeixo molt –vaig dir malenconiosament, recolzat en una de les columnes del pati de la Facultat de Dret.

–Hauràs de fer les actes de la societat, estendre els rebuts i portar la correspondència.

–Està bé.

El meu interlocutor era un condeixeble molt vital, actiu i emprenedor: Bonaventura M. P… De tots els companys de curs, era el que tenia una superfície social més extensa. Era molt simpàtic. Era un dels estudiants de la Facultat que menjava una més considerable quantitat de sandvitxos a Canaletes, diàriament. Era d’una família molt coneguda –coneguda sobretot políticament. Al Passeig de Gràcia saludava, d’una a dues, moltes senyores i senyoretes adorables. Era, a més a més, secretari del Club Pompeia i un dels seus més actius animadors. Tot indicava que el seu avenir seria joc de poques taules. En definitiva, és preferible que les persones que us han de fer un favor estiguin sòlidament situades, pensant sobretot en els favors futurs que us hauran de fer.

P… em donà l’adreça de l’oficina, que estava situada en una travessia del carrer de Salmerón, al costat del teatre Pompeia.

I així, a les cinc de la tarda d’un dia del mes d’octubre, pujava Passeig de Gràcia amunt amb el cap ple de pensaments. Seria exagerat dir que estava content: estava encuriosit, extremament encuriosit. Havia sabut, en el curs dels últims dies i amb referència al meu treball, tantes notícies!

–Darrera d’aquesta Societat Pompeia –m’havien dit alguns– hi ha els frares del convent del mateix nom. Si et portes bé, no et faltarà mai més res. Són rics, són potents, fan i desfan en la societat del país. Treballa i no te’n penediràs!

–La Societat Sportiva Pompeia –em digueren uns altres– ha estat muntada per separar les bones famílies de la influència dels jesuïtes i posar-les sota la dels frares de la Diagonal. Per ara, sembla que va molt bé: les senyoretes i els joves hi tenen molta tirada i s’hi fan molt bons casaments.

La curiositat era de producció indefectible. Jo em pensava que m’havien donat un càrrec d’oficial de secretaria, i en realitat el que P… havia fet era complicar-me extraordinàriament la visió del món. Estic parlant d’una època que se situa en els meus primers anys de carrera, en l’època més infantil i ingènua del meu pensament. Per altra part, he estat sempre un jove lent i simple. Sovint, darrera de coses que els altres veuen enredades i complexes, jo no hi veig més que un joc mecànic d’entrades i sortides. Moltes vegades em preguntava: «¿Com és possible que la gent sigui tan difícil de comprendre?». La meva incapacitat, la pròpia falta de sagacitat, era molt evident: em trobava en aquella edat en què hom no pot arribar a imaginar que existeixin altres fets estranys i complicats que els que porta el diari que hom llegeix.

–A veure el que passarà… –em deia tot enfilant el carrer del despatx, un carrer ple de crits, de criatures, de carros, de papers i de peles de taronja per terra. Abans de passar la porta, del fons del carrer sòrdid vaig donar una ullada enrera: la llum lívida, lleugerament daurada, del crepuscle, el moviment del carrer, em semblaven una cosa de meravella.

A dins del passadís, obscur, una veu m’aturà:

–Què se li ofereix?

Li vaig explicar de què es tractava. Tot parlant ens anàrem endinsant pel passadís fins que arribàrem a sota d’una bombeta elèctrica que cremava moribundament. L’home que em parlava era petit, ros pàl·lid, la pell dels pòmuls lleugerament rosada, els ulls blaus i profunds. Anava molt ben pentinat i engomat. Portava un vestit blau; un mocador blanc, de seda, li passava pel coll enravenat, i calçava espardenyes. Era el tipus inconfusible del tuberculós de barriada barcelonina.

–Vingui! –em digué–. Parlarà amb el senyor Codina.

No podria pas dir per on passàrem. La casa em semblà enorme i complicada: en un moment determinat em semblà que passàvem per darrera de l’escenari d’un teatre buit i tètric. La il·luminació, en tot cas, era molt deficient. Sobre de les bombetes hi havia un gruix de pols i algunes tenien una cortina de teranyines. Després de travessar diversos corredors arribàrem davant d’un rectangle de porta il·luminat.

–Vostè mateix… –em digué l’home del vestit blau.

Vaig mirar a dins. A l’habitació hi havia un fum espès i blau. Al fons, darrera d’una taula, vaig veure un home que en el precís moment que jo entrava feia una quinta de tos amb els ulls injectats i un mocador d’herbes a la boca. Vaig donar una ullada al lloc. L’habitació era quadrada, molt baixa de sostre, i em semblà que no tenia cap finestra. Les parets eren plenes de rutilants cartells de festes d’esport, amb atletes de color de bronze que llançaven el disc, senyoretes amb suèters vermells o verds que jugaven a tenis amb un aire de gran distinció i automòbils que fugien per unes corbes que tenien generalment per fons un mar d’una blavor química. A part de la taula que ocupava el suposat senyor Codina, n’hi havia una altra, i sobre les parets set o vuit cadires.

Vaig esperar tímidament que el dit suposat senyor trenqués definitivament la quinta, i després vaig presentar-me.

–Entri, entri… El senyor P… ja me n’ha parlat. Molt gust de conèixer-lo.

El senyor Codina s’alçà amb una certa dificultat. M’allargà la mà. Era un home d’uns quaranta-cinc anys, carregat d’espatlles, alt, sec, d’ulls tristos, d’orelles grosses, separades i transparents, amb uns cabells lacis molt negres, tacats de brillantina, i una gran ondulació capil·lar sobre el front estret, accidentat i dur. Parlava amb una veu una mica atenorada i un to lleugerament sorneguer. Des del primer moment vaig veure que li era grat deixar que la cigarreta que fumava es cremés per ella mateixa tartàricament penjada al seu llavi inferior i refilar-se alhora amb les seves enormes mans de goril·la, blanques, amb taques roges, el bigoti recremat. Portava coll i punys de cel·luloide i una corbata feta sobre un motlle de filferro. Un llapis groc li sortia còmicament de la butxaca de l’armilla.

–Si vol –vaig dir-li després dels compliments de rutina– ens posarem a fer feina.

–Tanta pressa té? Segui i fumi… –digué allargant-me un paquet de 0,45.

I sense fer cap pausa, seguit:

–Ja ha llegit el discurset? Cosa bona, li ho asseguro. No ens el mereixem…

No vaig pas endevinar de quin discurs es tractava, però vaig tenir l’encert de presentar el somriure més amable i corroborador del meu repertori.

–Ja veig que ens entenem! –digué bonàriament, amb un somriure tocat de felicitat que deixà veure les seves dents arruïnades, grogues de nicotina–. Val més així.

Després de parlar una estona llarga, durant la qual vaig adherir-me sistemàticament al criteri del senyor Codina, no hi hagué més remei que posar-nos a treballar. Hi vaig anar de bona gana, perquè aquest era el tracte. El senyor Codina em semblà més aviat fatigat i displicent. No hi ha res que avorreixi tant com haver d’ensenyar el que hom fa cada dia.

El llibre d’actes estava endarrerit, però dins dels fulls hi havia unes notes que convenientment inflades podien donar origen a unes actes molt ben girades, magnífiques, absolutament arrodonides. Hi havia un paquet de cartes per contestar, sense la menor transcendència, en les quals la frase més important era el «Dios guarde a usted muchos años». Després, el senyor Codina, amb un aire més paternal, m’ensenyà de fer rebuts. Era la cosa bàsica de l’oficina. Em passà un llibre monumental. Cada plana corresponia a un soci, fitxat a la capçalera de la plana. La capçalera tenia afegits dotze paperets verds, corresponents als mesos de l’any.

Vaig asseure’m a la taula desocupada d’aquella diguem-ne secretaria. El senyor Codina em passà ploma i tinter.

–En aquest llibre –em digué–, hi trobarà els noms del bo i millor de Barcelona. S’han d’estendre els rebuts del mes d’octubre… Lletra clara i endavant! –afegí donant-me el mot d’ordre del bon oficial de secretaria.

Després recollí els seus estris de fumador –el paquet, el llibret Job i la capsa de llumins–, s’acomiadà vagament amb un «ja ens veurem!» i desaparegué. Vaig posar-me a treballar després d’haver fet una recapitulació dels meus coneixements pendolístics. Vaig decidir escriure el nom del soci amb la lletra més gòtica que vaig saber; l’adreça, en lletra anglesa claríssima i la quota de la mensualitat en la lletra rodona més ben corbada de què foren capaces les meves manetes. Aquestes iniciatives foren trobades, més tard, plausibles i aprovades generosament.

Entre rebut i rebut, vaig donar una mirada al llibre. Hi vaig trobar els noms més impressionants de Barcelona, el bo i millor de la ciutat, les figures que es dediquen a la vida de societat i surten a les notes gratuïtes –perquè les que paguen tenen menys importància que les que hi tenen una mena de dret implícit–, les que es dediquen a l’esport car, a part de les més conegudes per la seva riquesa, les seves virtuts i els seus coneixements a l’hora de menjar, que són les que en tenen més. Altres n’hi havia encara de les quals jo no tenia ni idea, que m’havien passat –com aquell qui diu– per ull i que em semblaren tan respectables com les primeres. La llum pròpia dels uns aclaria la lleugera opacitat dels altres i el conjunt quedava perfectament il·luminat. Tot plegat em tocà el cor. Vaig quedar meravellat.

En sortir de l’oficina, vaig demanar, al carrer, l’hora que era –perquè jo no he tingut mai rellotge–, i resultà que hi havia passat una hora més del compte. Eren les nou del vespre. El carrer Gran de Gràcia, il·luminat d’una llum blanca magnífica, era ple de gent que pujava i baixava sorollosament. El groc dels tramvies era rutilant. Feia una nit tèbia.

En els dies successius vaig anar a l’oficina amb una absoluta puntualitat. El xicot del vestit blau m’acompanyà, les primeres vegades, pel laberint dels corredors. M’encengué els llums de la secretaria. Després vaig anar-hi pels meus propis passos. No vaig pas veure, durant una pila de tardes, el senyor Codina. Així vaig trobar-me en un estat de completa solitud, enmig d’aquelles quatre parets decorades amb cartells esportius, manipulant aquell llibre de rebuts que em féu una impressió tan profunda. Un llibre de rebuts és una vulgaritat. Avui ho reconec. Però llavors estava molt lluny de veure-ho.

Els qui no em conegueren a disset o divuit anys no podran comprendre mai la intensitat de l’efecte màgic que em produí la lectura d’aquell llibre. Jo era un primitiu, un pur primitiu, un fang tot just deformat per l’assimilació mecànica dels tòpics més corrents, més persistents. Es pot dir que l’única cosa que m’havia ratllat havien estat els prejudicis del carrer: el fetitxisme de la riquesa i de la brillantor, l’admiració del que es fa veure, l’adoració de les virtuts oficials. En aquella edat mítica i simplista el gènere més sagrat és el convencional. El que costa més d’arribar a assolir, un cert esperit crític, em mancava completament. I encara hi havia altres raons per a predisposar-me cap aquell estat: la vida familiar, freda, puritana i severa dels meus anys d’infantesa m’ha produït un excés d’emotivitat i de sentimentalisme que no he sabut mai, exactament, en què emprar. En aquell moment, aquest excés caigué, com un plom, sobre la balança dels tòpics recollits, vivíssims. Vaig quedar literalment impressionat, impressionat fins al grotesc.

Ho creureu? Gairebé m’enrogeix de constatar-ho: aquell llibre de rebuts en el qual hi havia el bo i millor de Barcelona em despertà l’instint de la seguretat, que és un instint permanent. Davant de les seves pàgines em vaig sentir a sopluig, com un pollet sota la ploma tèbia de la lloca. Sensació deliciosa… Vaig sentir-me cobert i estimulat i tots els dies que havia hagut de passar per a arribar a aquella hora em semblaven una terrible tempesta passada a la intempèrie enmig d’elements desencadenats. Exactament la mateixa sensació que quan s’arriba a la vora del foc després d’un dia passat entre la neu.

Avui em costa de creure que la profusió de noms il·lustres que el llibre contenia existeixen realment i positivament. Però llavors la cosa era molt diferent. En aquelles hores, l’antropomorfisme de l’admiració em feia veure les persones físiques dels socis de la Societat Sportiva Pompeia rodejades de dolces i fascinadores senyores artísticament compostes al seu voltant, de fines senyoretes amb una cirera a cada galta, de criatures amb ales, en forma de querubins. Vaig naufragar en el més deliqüescent dels espasmes de misticisme burgès. No tinc pas por d’escriure-ho, perquè és un fet: em vaig sentir orgullós, intensament orgullós, de servir… Vaig sentir néixer, de seguida, espontàniament, la valoració moral de la meva posició.

–Que n’ets, de bona persona! –vaig dir-me resumint el que sentia confusament, però immers en un bàlsam de satisfacció.

Aquells dies foren la lluna de mel d’una època saturada de pensaments infantils, recreats, amb retard, per l’adolescència. Doblement infantils. Ho vaig oblidar tot. Esperava amb ànsia l’hora d’anar al despatx. Els noms que el llibre contenien eren per mi absolutament desconeguts; però, d’alguns socis respectables, me’n figurava la barba platejada i el tirant de tipus, tan respectable, que tenien; m’imaginava les joies que algunes senyores devien posseir; la viva amenitat de les senyoretes; les grans fortunes lligades amb alguns noms… A través dels rebuts de color verd veia tot un món fascinador, enlluernador i magnífic… Vaig entrar a l’església de Pompeia i no em costà gens d’imaginar els frares de la casa amb la palma del martiri. Tot em semblà perfecte. L’orgull de servir em donava, a mi mateix, de la meva ànima, un dibuix de colom… Vaig anar també a veure el camp d’esports. No hi hauria pas gosat entrar. Vaig mirar-me’l de la porta estant… El lloc em semblà deliciós. Els xalets de fusta, pintats de color de sang de bou, amb les ratlles blanques dels marcs de les finestres, els camps de tenis, tan elegants i matemàtics, les cadires de ferro, les butaques de vímet, la concurrència nombrosa i distingida, tot plegat em donà una idea d’un autèntic paradís. Em semblà veure el meu amic P…, en pantalons blancs i un jersei de color de mantega fresca, parlant amb una senyoreta alta, esvelta i rossa. La composició m’entendrí, i amb el meu mocador vaig fer uns signes de presència i d’amistat. No em va pas veure. Per quina raó m’havia d’haver vist? Embadalit com estava, un automòbil que entrava esverat estigué a punt d’aixafar-me. Vaig fer-me enrera d’una manera que resultà còmica.

–Imbècil! –vaig sentir que em deien del cotxe estant.

Vaig tornar-me vermell i molt avergonyit. Però, ben mirades les coses, no era pas aquell lloc el que em corresponia. El meu lloc era a la secretaria. Així em semblà que l’adjectiu que m’havia llançat aquell senyor era perfectament just. ¿Per què no dir-ho francament? Vaig donar raó a l’automobilista.

A fi de mes, la presència del senyor Codina sovintejà més. Examinà la meva feina. No formulà pas cap comentari explícit, però em semblà que la trobava plausible. Ens férem amics.

Per no donar-me massa importància, no vull pas parlar dels rebuts. Els emplenava amb un plaer infinit, passant la llengua dolçament sobre els meus llavis al compàs del moviment de la ploma, fent sentir, sense regatejar a la cal·ligrafia, el moviment d’anca just. Modèstia a part, els rebuts eren presentables i no tenien pas tara visible. Ja he dit que el senyor Codina tenia el llibre d’actes una mica endarrerit; això em donà l’agradable avinentesa de posar-lo al dia. Vaig passar hores divines fent els possibles per arribar a ésser un secretari tolerable. Finalment, vaig aconseguir de donar a la correspondència un fons i una forma d’exquisida amabilitat, de la més constant, ensucrada cortesia. La possibilitat que el senyor Codina fos un home una mica descuidat, capaç de no tirar les cartes al correu amb la màxima diligència, m’arribà a fer patir.

En tot cas, el tracte em resultà divertit. El seu fort era el domini del contrast. Si parlava, per exemple, del discurset del senyor Cambó, era gairebé segur que es tractava d’un discursàs ple de transcendència. Les comparacions, solia fer-les per baix, a base de reducció, donant al diminutiu un aire enjogassat i lleuger. Una vegada em digué, refilant-se el bigoti amb una absoluta gravetat:

–El reverend pare Rupert és un home molt il·lustradet…

Me’l vaig mirar fixament, sense parpellejar. No se li mogué cap múscul de la cara. Havia parlat amb una serietat indiscutible. Només que tenia aquella estranya manera de dir…

Un altre dia vaig fer-li el compliment de rutina. Vaig demanar-li:

–La seva senyora, està bé?

–La meva senyora està que peta, gràcies a Déu!

La resposta em semblà singular. Al cap d’un temps vaig tenir ocasió de veure la senyora Codina: estava seca com un clau, semblava posseir una gran flaquesa…

Senyor Codina, amargat senyor Codina, quin record m’heu deixat més complex! ¿Què hi havia darrera de la vostra impressionant serietat, darrera del vostre crepuscular somriure? Éreu un humorista?, ¿o potser un frare exclaustrat perdut en el món de les contingències?, ¿o simplement éreu un element valuós i distingit de la barriada amb el qual calia comptar necessàriament?

Trobant-me en ple entendriment per la considerable entitat a què faig referència, un dia, a l’hora d’entrar, em sorprengué de sentir, del passadís estant, una agra veu al despatx. Vaig acostar-me de puntetes a la porta i al cap de poca estona estava totalment assabentat del fet. Era un soci –fill d’un fabricant riquíssim– que havia anat a jugar a tenis. S’havia despullat en una cabina i vestit de blanc s’havia dirigit a les pistes. Havia deixat tot el que portava en un penja-robes, aparentment tancat, de la cabina. En tornar del camp, l’esperava una desagradable sorpresa. La llengua és pobra per a dir-ho amb una certa decència, però la cosa era senzilla: li havien –¿com ho direm?–, li havien robat la cartera. Hom féu immediatament les indagacions necessàries. La responsabilitat del personal subaltern havia quedat perfectament salvada. L’honorable senyor soci, després d’haver fet, al xalet, la protesta que els seus drets li permetien, havia vingut a queixar-se a secretaria.

–El fet serà comunicat a les persones que hi podran posar mà… –deia el senyor Codina més mort que viu, enfonsat, les orelles baixes i una caiguda d’ulls desoladíssima.

–Comprendrà que això no pot anar ni amb rodes… ¿Vol fer el favor d’ensenyar-me la llista de socis? –deia el visitant, cremat, arborat d’indignació.

–El fet és delicat i es farà tot el que es pugui… No oblidi, en tot cas, que en la societat més correcta del món hi pot haver elements estranys, filtracions desagradables, persones tèrboles…

Tot plegat em sorprengué; però si el senyor Codina no hagués pres, aquell dia, un tan accentuat posat d’amarga tristesa –que de primer antuvi vaig judicar exagerada–, ho hauria oblidat tot al cap d’un moment. Per desgràcia meva, es produí, al cap de pocs dies, una desagradable repetició dels fets. Una senyoreta de l’aristocràcia vingué a exposar al senyor Codina, amb una altiva displicència, el que li havia ocorregut aquell matí.

–És la segona vegada que em passa –digué–. Al Polo, no fa gaire, em robaren el portamonedes. Avui, al tenis, desaparegué la meva polsera. Tenia valor, però era, sobretot, un record de família. És absolutament desagradable, intolerable…

–Senyoreta –digué el senyor Codina amb un filet de veu trèmula, absolutament aclaparat–, es farà tot el que humanament sigui possible…

–És per desesperar-se…! –interrompé nerviosament la senyoreta.

–Les filtracions, els elements estranys, les persones indesitjables, són a tot arreu.

Aquestes paraules, que la primera vegada de sentir-les pronunciar m’afectaven, ara produïren a la meva oïda un efecte estranyíssim. ¿No exagerava el senyor Codina? Elements estranys, persones indesitjables, filtracions tèrboles, quines coses noves per a mi! Quin significat tenien? Vaig començar de donar voltes a aquestes impressionants notícies, i una tristesa inexplicable em caigué sobre el cor. El posat d’absoluta desolació que tingué el senyor Codina aquell capvespre enfosquí encara la meva dolorosa confusió. Abans d’anar-me’n, en l’ambient sord, tètric, que es produí, vaig acostar-me tímidament a la taula de l’oficial primer:

–Què és tot això, senyor Codina?

Vaig fer la pregunta amb una ànsia a penes dissimulada.

El senyor Codina em mirà amb els ulls entelats i deixà caure amargament el cap.

–Ai, pobre xicot! –digué amb una veu blanca i trista, fent un gest vagarós amb la mà.

Vaig esperar que digués alguna altra cosa. Però no digué pas una paraula més.

Aquell vespre, d’una sotragada, vaig viure el procés invers que he intentat de descriure. El meu instint de conservació tractà de posar obstacles a la meva cristal·lització; vaig tractar de salvar el possible de l’estat d’ànim anterior. Fou inútil: una riuada de desencantament em submergí. Hi ha persones que neixen, visiblement, amb una idea aproximada de les coses de la vida. No he pas tingut la sort d’ésser d’aquests. M’ho he hagut d’aprendre tot en els anys més sensibles de la vida, quan l’emotivitat i el sentimentalisme sobrer em portaven cap a una eufòria crèdula i pueril. Per a arribar a tenir una mica de pell morta –vull dir d’experiència– vaig haver de torçar el coll de la meva joventut. Tots els contactes reals amb la vida foren dolorosíssims. M’hauria convingut néixer, evidentment, amb un cap de fusta absolutament garantit i unes dents esmolades i agudes. Però hi ha coses que no es trien. La darrera tarda que vaig passar a la secretaria ha quedat gravada en la meva memòria, i quan hi penso no em sé estar de riure.

El senyor Codina havia fet dir que un refredat el retenia al llit. Era sol al despatx quan arribà un senyor que per l’accent del seu parlar em semblà estranger. El seu cas era semblant al de l’aristocràtica senyoreta. Havia estat objecte, en dos dels clubs més distingits de la ciutat, de la reiterada atenció dels famosos elements indesitjables. Arribà descompost. Vaig procurar apaivagar-lo amb les pobres receptes del senyor Codina. L’efecte fou nul. Vaig decidir callar i deixar que passés el ruixat. Davant de la justificada, arboradíssima vehemència d’aquell senyor, vaig sentir una sensació física d’intempèrie. El meu mutisme no arreglà res. El monòleg anà pujant de to. A la fi m’amenaçà.

–En darrer terme –digué–, estic disposat a denunciar-los a vostès…

Rient, vaig respondre:

–Massa fort el que diu! No passi la mida! En tot cas, a mi, no em denunciarà pas…

–Per què ho diu?

Vaig alçar-me, vaig posar-me l’abric, vaig prendre el barret. Amb la mà al commutador, vaig afegir:

–Passi, faci el favor… Jo l’acompanyaré.

I vaig apagar el llum de l’oficina.

–Estimat senyor, bona nit tingui…! –vaig dir-li fent una barretada en trobar-nos a la porta del carrer.

No vaig pas tornar més a l’oficina, però això no vol pas dir que no hi torni algun dia. Estic, avui, molt més preparat que a disset o divuit anys per a ésser oficial de secretaria. Ben poques coses ja em vénen de nou: no em ve de nou ni escriure aquestes planes, que de tan carregades d’ingenuïtat poden semblar una ficció displicent. Però ja vaig dir, més endavant –i això em servirà d’excusa–, que aquestes observacions han d’ésser situades en l’època més pueril del meu pensament.

I aquests són records de la meva vida d’estudiant: d’aquella vida que, segons diu la gent, és alegre i lleugera i regalada.

.