Divago –hores– pels carrers dels barris baixos, districte cinquè. Nit calorosa. De vegades surto de casa amb la intenció –com tanta gent– de lliurar-me al plaer. Però, al cap d’una estona de caminar pels carrers, no veig més que pobresa, brutícia, sofriment. La mala olor m’asfixia. Per una persona agradable que es veu, hom ha de resistir la presència de milers de monstres –comptant-hi, és clar, l’infrascrit. Els líquids de les tavernes, els plats de vianda que us ofereixen, són infectes. Les cases de pas són d’una sordidesa indescriptible. La gent té una agror crispada, una susceptibilitat malaltissa. És literalment depriment veure fins a quin punt han arribat a convertir aquest món en la quinta essència del que és desagradable. És impossible d’imaginar qualsevol forma de plaer sense disposar de molts diners i d’una imaginació viva per a passar per sobre dels entrebancs, sempre existents. Tot conspira, en aquest país, a favor de la sordidesa. Desgraciada la persona que pretén fer el grec!

Així, al cap d’una hora de rodar pels carrers, totes les il·lusions de plaer s’han convertit en un marasme sentimental dominat per la pietat i la malenconia. Llevat dels moments d’intoxicació o d’encegament obsessiu dels instints, és inconcebible d’establir el menor contacte amb aquest món. Heu sortit de casa amb unes certes vel·leïtats de paganisme i al cap d’una hora o dues us heu convertit en un cristià que troba l’ascetisme molt correcte. Seria interessant de descriure el moviment paral·lel que aquesta transmutació produeix en el cos humà. Sortiu de casa passablement pompós, lleugerament fatxenda, però el procés intern us va desinflant el cos, el deprimeix i el corba, el depaupera –i a la fi us veieu com un pneumàtic esbotzat i fluix. Acabeu arrossegant –una mica– els peus pels carrers, el cap a dins les espatlles, mirant les coses amb uns ulls de basarda anguniosa, constatant-ne el vel espès de tristesa que les cobreix.

Jo tinc potser una sensibilitat massa decantada a aquestes morbositats –que ja posat a la plaça de Catalunya em semblen una mica puerils. Però no hi puc fer més. De vegades penso que probablement contribuiria a donar-me una concepció més sòlida i freda de la vida presentar-me d’una manera més acurada i més decent. Hauria de fer-me un bon vestit –un vestit fet per un bon sastre. Tots els vestits que he portat fins ara han agafat un aire de vestits donats, de roba donada, tot i haver estat sempre religiosament pagats per la meva família. Si alguna vegada hagués portat un vestit donat, m’hauria caigut exactament igual que un vestit pagat –cosa que és ben trista. No hauria de portar tants foradets als pantalons de cremades de tabac. Hauria de portar elàstics. No he portat elàstics més que el dia que vaig fer la Primera Comunió. Per què? Tothom que em coneix deu haver constatat que els pantalons sempre em cauen una mica. És equivocat –horrible. Hauria de tenir un rellotge. M’estalviaria l’angúnia de no saber l’hora i el ridícul d’arribar abans de l’hora fixada. Hauria de tenir un paraigua, una gavardina, mitja dotzena de camises, tres o quatre corbates, m’hauria d’afaitar cada dia. El senyor Totusaus, barber de l’Ateneu, em preguntà un dia: «Vostè, senyor Pla, ¿on es fa tallar els cabells?» Quina vergonya, Déu meu! Sort que el senyor Totusaus parlà en veu baixa i ningú no n’hagué esment. Quan penso en la dolçor exquisida, en la morenor suavíssima, de mossèn Riber quan surt de la barberia! Quan penso en la brillantor radiant de don Pere Rahola quan surt de la barberia! Hauria de fer-me enllustrar les sabates –dia per altre, almenys! I els meus barrets! Són barrets barats, generalment –sospito– passats de moda, que al cap de dos o tres dies de portar-los ja semblen vells. Hauria de portar les ungles arreglades, fer-me fer de tant en tant una fricció, perfumar-me una mica. Tothom es perfuma una mica –discretament. Això –discretament– em fa una gràcia incontenible. Però ¿seria possible d’imaginar veure’m en posició horitzontal sobre un seient de perruqueria? Quan el senyor Totusaus m’hi invita, li dic que no tinc temps. És una simple excusa. En realitat és una cosa que em repugnaria d’una manera profunda. Hauria de fer un autèntic sacrifici. I és que el més gran defecte que tinc –en relació amb l’ambient del país– és el de no ésser un fatxenda. Tinc una pèssima opinió de mi mateix. No m’agrado gens. Em considero capaç de fer en qualsevol moment la més abjecta atzagaiada, la més revoltant ximpleria. Tinc grans dubtes sobre la meva moralitat intrínseca. Les meves defenses –sobretot les defenses que provenen de la vanitat, de l’amor propi– són pobríssimes. Sóc un home lleuger –però no sóc un fatxenda. Lleuger, moltíssim. No passa dia que no formuli les corresponents mentides, que no articuli les corresponents frases gratuïtes –xecs sense provisió–, que no parli amb la més gran frivolitat i gust del mer caprici. Hi ha gent que saben justificar les seves pròpies mentides. Tot el que fan, ho consideren absolutament necessari. Feliços ells! Jo dic una falsedat, però en tinc la consciència. Se’m coneix de seguida en la cara. No sé dissimular, no tinc confiança en mi mateix. I és precisament perquè no tinc confiança en mi mateix que els altres tampoc no me’n tenen. No arribo a inspirar confiança –aquest és el fet. Quan alguns dels meus amics han aplicat la seva agudesa a l’observació de la meva manera d’ésser, han donat un diagnòstic inquietant. Màrius Aguilar ha escrit que jo sóc una espècie de rus del Mediterrani. Per a un esperit tan llatí, tan cyranesc com el d’ell, és una nota ben trista! Josep Maria de Sagarra diu –m’ho ha dit a mi mateix– que jo sóc un home fals. No sé pas en quina estima em té el doctor Borralleras. Em mira, em torna a mirar, em remira i sospito que no en treu l’entrellat. Ara bé: jo no vull pas tenir raó contra tothom. No tinc pas cap condició per a l’heroisme. Però una cosa em sembla certíssima: és absolutament urgent que em presenti d’una altra manera –almenys amb un altre vestit.

Aquest quadern és en primer lloc un element de disciplina –un dels pocs elements de disciplina positiva que actua sobre la meva vida. A la Biblioteca, un dia Climent em preguntà:

–Vós, si tinguéssiu diners, també escriuríeu?

Vaig contestar la pregunta sense dubtar un moment:

–Sí, també escriuria… Potser escriuria més.

Certament: ésser pobre és molt trist. Les coses de la vida són agradables. Tot és incitant i saborós, les senyores són –de vegades– esplèndides. Quan hom és pobre, aquestes coses s’han de mirar de lluny perquè els pobres no tenim capacitat adquisitiva. En la vellesa, aquesta manca de capacitat adquisitiva ha d’ésser, suposo, indiferent. En la joventut, en canvi, la pobresa és tràgica perquè la falta de diners augmenta la il·lusió de la vida. Com menys diners es tenen, més desig suscita la vida. El desig insatisfet arriba a fer creure que en la vida humana hi ha algun misteri, algun tresor ocult d’una màgica fascinació hedonística. Els diners, doncs, s’haurien de tenir en l’època de la joventut, principalment per fer comprendre, per saturació, que la vida humana no té cap misteri, que les fascinacions hedonístiques són falòrnies –o aproximadament. Per això m’agradaria, personalment, de tenir diners; per poder passar davant d’un restaurant, d’una senyora o d’un aparador, amb una completa i profunda indiferència. Així evitaria enormes pèrdues de temps i aquest dolor de convertir la vida en una assedegada temptativa. Podria, en una paraula, escriure més.

Així, trobant-me immers en els perills de la pobresa en l’època de la joventut, tot element de disciplina és cosa d’agrair. Aquest quadern és un d’aquests elements, perquè ocupa el meu temps amb els seus infantilismes. No puc passar-me dels seus fulls i el dia que no hi escric –per total esterilitat– em sap greu.

El to general del quadern és crític i, atesa la mentalitat imperant, potser de vegades subversiu. No em sap pas greu. Per a millorar una qualsevol cosa, el primer que cal fer és analitzar-la i descriure-la. Cap interès no em lliga a les forces estàtiques del país –ni en la posició que tenen avui de cosa existent ni en la que tindran demà, de simple record. Aquest quadern obeeix a la necessitat de prendre posició davant el meu temps. Si la teoria de Taine fos certa en tots els seus extrems, jo hauria d’ésser un mer producte del meu temps. El determinisme ambiental funciona en els escriptors que s’abandonen al corrent. Jo navego contra la corrupció del corrent. Jo no sóc un producte del meu temps; sóc un producte contra el meu temps.

Aquests papers em serveixen per a aprendre d’escriure. No pas per a aprendre d’escriure bé, sinó simplement per a aprendre d’escriure. Impliquen un enorme, continuat exercici no recompensat però net.

]]> http://www.lletres.net/pla/QG/?feed=rss2&p=4316 14 http://www.lletres.net/pla/QG/?p=4271 http://www.lletres.net/pla/QG/?p=4271#comments Fri, 12 Jun 2009 22:00:54 +0000 r http://elquaderngris.cat/blog/?p=4271 Aquesta dispesa de la Rambla de Catalunya on visc ara és molt diferent de la del carrer de Pelayo. Espiritualment, és potser més desordenada. Externament, té un ordre molt més visible i eficient. Aquella era una dispesa d’estudiants desmanegats. Aquesta és una casa poblada d’empleats i de gent de despatx –i ja se sap que els empleats tenen els gustos dels seus respectius amos, diuen el mateix que ells. Allò era una casa de pobres; això és una casa de persones que, si bé no posseeixen la riquesa, pretenen arribar a tenir-la un dia o l’altre. L’important per a arribar en un lloc o altre és conèixer el camí precís i exacte.

Dins el seu delirant desordre, la dispesa del carrer de Pelayo era crua, directa i divertida. Tothom s’hi manifestava tal com era, amb una perfecta espontaneïtat. En aquesta, s’ha de tenir molt de compte a parlar per no fer una planxa i exposar-se a la desconsideració general. Jo tinc la impressió, ara, de viure entre persones molt importants –representades només pels seus empleats. Quan hom diu a taula:

–Avui ha fet molta calor…–, els altres us miren amb un aire de dir-vos: –Ja li contestaré demà quan hagi parlat amb l’amo…

La dispesa és una concentració asfixiant de fórmules tòpiques i de llocs comuns espessos. La doctrina de la casa ve donada pel «Ciero» o sigui per «El Noticiero Universal».

Les diferències que podrien establir-se entre un pobre o una casa de pobres i un ric o tan sols un aspirant a la riquesa són inesgotables, inacabables. Hi ha tantes diferències com entre un negre i un blanc –sense oblidar les diferències d’olors que, segons diuen, existeixen entre negres i blancs.

El desplaçament del carrer de Pelayo a la Rambla de Catalunya ha fet canviar el meu panorama humà. Joan Estelrich, que jo veia tan sovint, ara no el veig mai. El color de terra d’escudelles de l’edifici de la Universitat ha deixat de formar part de la meva àrea visual. La meva nova situació, concentrada ara en la penya i en l’aventura periodística, m’ha fet perdre de vista Joan Climent, els meus companys dels Estudis Normals, àdhuc l’acadèmia d’instrucció militar de les Drassanes. S’ha produït una enorme transmutació en el meu paisatge. Si aquesta transmutació serà en bé o serà en mal, etc.

.

Escena de tertúlia.

Són dos quarts de sis de la tarda. Fa un temps una mica xafogós, pesant. Les portes del local que donen al jardí de l’Ateneu són obertes i per elles entra la vaga remor sorda de la ciutat. A la penya hi ha poca gent. La conversa es produeix en veu baixa. Don Pere Rahola dorm en una cadira de braços. Fa mitja hora que dorm amb una beatitud admirable, el cap recolzat al respatller del seient, la boca mig oberta sota el bigoti molsut, de guies també una mica cyranesques –dit sigui tot passant. Respira profundament i quan el pit li reprèn la balançada es produeix un ronc ample i greu. Cada vegada que es produeix el soroll, els pocs contertulians del local es miren el dorment amb una mirada de respecte i de sorpresa; després es miren mútuament i no saben notòriament quina paraula han de formular. Cada tarda –des de fa molts anys– es produeix idèntic impressionant espectacle. Don Pere va sense res al cap. (De vegades m’he imaginat l’efecte que faria si dormís amb el barret posat). La seva calba és fresca, lleugerament rosada. De la seva persona, se n’irradia un perfum de Piver, Rue de la Paix. Els cabells que li volten la calba li fan una corba tirada cap amunt –una mena de penja-robes en miniatura. Don Pere porta el bigoti i la barba admirablement acurat tot plegat. És una barba que no és ni grossa ni petita; no és fluent i africana com la que portava Jaume Brossa, ni mefistofèlica i punxeguda com una mamella de cabra: és una barba sòlida, justa i adequada al prestigi social de la persona que l’ha segregada. Sota la barba, don Pere hi porta un plastró de qualitat densa i luxosa. Sobre el plastró, una perla pàl·lida. Vesteix de color gris. En el dit xic de la mà esquerra –que reposa sobre el braç del seient–, muntat sobre un anell, un petit brillant fa un esclat confortable.

.

A la tarda, vaig un moment a la Biblioteca de l’Ateneu per desintoxicar-me.

Climent m’assenyala un llibre titulat: «Quelques entretiens sur le cubisme». Autor: Maurice Raynal. L’autor es pregunta en un moment determinat, en una de les pàgines del llibre: «Est-ce que le Créateur lui même ne serait pas le premier cubiste?».

Què vol que li digui, monsieur Raynal? Si de cas, s’ho porta molt amagat.

.

Per influència del llibre de Joseph Joubert que Climent ha llegit per suggeriment de Josep M. Capdevila, el qual s’hi afeccionà (a Joubert) per ordre de don Eugeni d’Ors, el meu amic sol dir que l’essència de la bona educació (de la politesse) consisteix a dissimular d’una manera sistemàtica la qualitat preeminent.

–Però això –li dic– és aplicable a les persones que tenen una qualitat preeminent. Per a la majoria dels altres, la bona educació deu consistir a amagar, sistemàticament, el defecte més acusat.

.

De vegades, passant per algun vell carrer de Barcelona, es pot tenir, encara, la inefable, deliciosa sorpresa, de sentir la garlopa d’un fuster. Avui, passant per davant d’un entresol obert de bat a bat, he sentit que un empaperador, amb un cigarret penjat al llavi inferior, cantava «El pardal, quan s’ajocava, feia remor...» ¹ amb una veu somorta i enjogassada.

1. Sentiu «El pardal quan s’ajocava»

   .
   

   El pardal, quan s’ajocava,

   feia remor

   per veure si ho sentiria

   la seva amor.

   La seva amor està en cambra

   que no sent res,

   sinó els mossos de la casa

   o el traginer.

   De la finestra més alta

   li va parlar

   -«Les dotze hores són tocades

   ‘nem a acotxar»,

   -«D’acotxar no és hora encara,

   vaig de camí

   a complir una prometença

   a Sant Magí».

   -«Quan a Sant Magí vaig ésser

   vaig suplicar

   que em deixés tornar a mes terres

   a festejar».

   Tres amoretes tenia

   aquell ocellet:

   Marianna, Petronila

   i Elisabet.

La primavera, tan aèria, té, sobre el cos, un pes insuportable. És una gravitació física, real. De matisos clars, amb l’aire perfumat (un perfum de suc d’ametllons), inflor de les branques, el borrissol de les fulles, el neguit de la floració primaveral. Si la frisança sensual es presentés així, durant tot l’any, la vida no seria pas gaire agradable.

Ara, surto de casa abans de les vuit del matí. L’aire, en aquesta hora, és d’una indescriptible suavitat. Les taques de sol tenen una vivacitat claríssima. La llum sembla posar una ditada d’oli daurat sobre les coses. El municipi fa regar els carrers: la terra, els empedrats, semblen tenir un baf vital. Les noies que van a treballar encara porten a la cara l’escalfor del llit esgarrifada per la picant frescor matinal. Avui, diumenge, he passat un parell d’hores del matí repassant els apunts en un banc de la plaça de la Universitat.

M’havia fet el propòsit de no llegir cap diari fins passats els exàmens. El propòsit ha durat ben pocs dies. Avui l’he trencat. He llegit el «Glosari». No tinc cap inconvenient a declarar que enyorava el «Glosari» –que l’enyorava a pesar de tots els pesars…

He llegit també un article d’Azorín sobre Gracián. Azorín copia, del jesuïta aragonès, el següent paràgraf: «Las hortalizas frescas templan los ardores de julio, y las calientes confortan contra los rigores del diciembre. De suerte que acabado un fruto entra otro, para que con toda comodidad puedan recogerse y guardarse, entreteniendo todo el año con abundancia y con regalo. ¡Oh próvida bondad del Criador!, ¿y quién puede negar, aun en el secreto de su necio corazón, tan atenta providencia?».

Està molt bé. Heus aquí –penso– una demostració de la Providència feta a base, no pas de la manipulació de sil·logismes, sinó utilitzant les mongetes tendres i les mongetes seques –les seques, per dir-ho com els barcelonins. De tota manera, em costa de comprendre el sentit providencial de les mongetes verdes que mengem ara a la dispesa.

.

Sempre que passo pel carrer i miro la gent, comprenc amb més claredat la importància que té, en les coses, el problema de la proporció. Un front ample amb una mica més d’amplitud que la deguda és un front d’idiota; un front estret, una mica més estret que el que correspon a la figura que el transporta, produeix l’angúnia que fan els fronts dels goril·les.

.

A les persones que han estat o viuen humiliades, se’ls coneix en la cara.