Diumenge. Ateneu, al matí. Llarga conversa amb Climent, que em priva de fer res. Com tots els bons conversadors, Climent sembla que ha de dir a cada moment una cosa molt important –però mai no l’acaba de dir. És massa delicat per a ésser un inquiet. A l’acabament del diàleg, em diu, sense donar-hi importància, que avui s’ha promès.

.

Dinar horrorós a la dispesa. Per fortuna, les racions eren escassíssimes.

.

A la tarda tracto d’escriure alguna cosa. Descoratjament, fatiga nerviosa davant de les diabòliques dificultats de l’escriure. Quan tracto de fixar sobre el paper alguna cosa que ha d’ésser per publicar, el que faig em surt, instintivament, pedant, obscur i pretensiós. El català és, a més a més, dificilíssim. És una terra verge, un camp llaurat superficialment. Les frases fetes –que formen una part principalíssima del que s’escriu en les grans llengües– no poden utilitzar-se en català per ésser rurals o vulgaríssimes. Arribar a una certa fluència és endimoniadament difícil.

.

Glosa de Xènius sobre mossèn Clascar, que acaba de morir. El presenta com el capellà del seu temps més important de Catalunya. Em fa sentir no haver-lo conegut. Per contrast penso en tants i tants altres capellans. Quina força té l’Església! Ho digereix tot. És la pura humanitat. És quan hom veu que poden conviure les «excursions històriques» dels predicadors corrents amb homes de la fibra de mossèn Clascar que hom s’adona de la composició granítica –humana– d’aquesta baluerna impressionant.

.

Quan la gent surt de les biblioteques sol fer una cara visible d’aclaparament i de fatiga. Tinc observat que llavors, en el moment de passar la porta del carrer, els porters es dignen saludar-vos. N’hi ha que ho fan portant-se la mà a la gorra –potser per no mirar-vos la cara llastimosa. Altres saluden fent una lleugera inclinació de cap –potser amb un levíssim somriure. Quan el somriure s’estergeix i es fa visible, ja heu passat. Si llavors us giràveu, ¿quina seria la vostra reacció davant dels ulls burletes, irònics, del porter? No he gosat mai, encara, girar-me. Si algun dia ho faig, no sé pas què passarà: o l’hauré d’abraçar o de donar-li una bufetada.

.

La Universitat. Els condeixebles. És un món curiós, molt típic de la societat.

Tenim un condeixeble important: Martí Esteve. Forma part de la penya de «La Revista» i fa de catalanista –amb un matís una mica pedant. Parla de les coses intel·lectuals com si en tornés, amb una displicència molt acusada. Tot això, no ho critico pas. Al contrari. Implica una personalitat. ¿És que hi ha algun altre xicot del curs que s’interessi per alguna cosa si no és per arribar a tenir l’aprobado? Saber alguna cosa els interessa molt menys que tenir l’aprobado. Com són construïts aquests xicots? Com són fets? Com que no són res, hem de dir que són conservadors. De vegades sento que parlen del papà i la mamà… Hi ha alguna cosa al món que els interessi? ¿Hi ha algun llibre, alguna idea, algun sentiment que els hagi emocionats? ¿Es podria afirmar que els interessen, almenys, les dones? Ho dubto. No tinc cap prova per a afirmar-ho. Sense els diners familiars, ¿què els hauria permès de tenir la carrera, què serien la majoria d’ells? Sense aquests diners, què seria jo mateix?

Al pati de la Facultat els qui parlen amb més audàcia i amb més aplom són els més incapacitats per a l’acció: els més insegurs, els més olles, els qui davant de la més petita adversitat han demostrat tenir menys aguant.

Avui, la classe de Dret mercantil s’ha fet en llengua catalana. Jo esperava alguna protesta. Recordava declaracions anteriors, que m’havien semblat molt contundents. Tothom ho ha trobat magnífic i ha estat encantat. És un món de pasta fullada. Ni força per a servir ni força per a protestar.

A la càtedra de Dret Penal, el doctor Cuello Calón, home simpàtic, un dels pocs professors de la Facultat que tenen temperament universitari, ha fet una referència, avui, a la mort, ocorreguda a Salamanca, del professor Dorado Montero. Havia estat el seu mestre. Era un home important. Les paraules del doctor Cuello han estat clares, senzilles, emocionades. Era massa bon home –ha dit– per a ésser un dialèctic professional.

.

En arribar a casa ho trobo una mica tot convulsionat. Temo que el meu germà no tingui la grip. M’agafa un gran pànic.

.

A l’Ateneu he conegut Miquel Ferrà, que em sembla una persona boníssima. És poeta i bibliotecari a l’Hospital Clínic. Li tenia una mica de mania perquè quan fou bibliotecari a la Universitat no em serví mai cap llibre dels que jo li demanava. Al cap de poca estona d’haver-li lliurat la papereta em venia a trobar amb un llibre a la mà. Em deia:

–Per a passar l’estona li deurà ésser igual aquesta novel·la de Pérez Galdós… No li sembla?

Jo feia una cara d’astorament i ell em dedicava un petit somriure. Avui m’ha dit:

–A la Biblioteca de la Universitat hi ha llibres molt bons. Vostè me’n demanà alguns. Sempre el veia amb el catàleg als dits. No els hi vaig pas servir. En aquest punt tinc el mateix criteri que el senyor Aguiló. Els llibres bons no poden pas anar a la sala pública de la biblioteca. Aquestes sales són per a llegir Blasco Ibáñez o Pérez Galdós, comprèn?

Ferrà és un home net, polit, actiu. Té el nas una mica a la murciana, d’hospiciano, un nas de crani de la cultura de El-Argar. El que m’agrada sobretot d’ell és la seva independència de criteri –malgrat ésser mallorquí.

.

Aquesta nit Barcelona està imponent. Tot a les fosques. La cosa és tan insòlita que és literalment indescriptible. El que fa més impressió és el silenci –el silenci densíssim. No se sent ni l’udol llunyà dels vaixells que salpen ni les locomotores llunyanes. Res. És com una llosa de plom, pesadíssima.

Coromina s’ha comprat una motocicleta –una de les primeres que han circulat pel país. Està radiant i –com és de suposar– ha esdevingut un propagandista arborat de les motocicletes. S’ha comprat una gorra, unes ulleres i uns guants aparatosos. Fa mitja por.

Avui m’ha fet provar les amenitats de l’artefacte,¹ i amb les cames he enforquillat el seient posterior –si se’n pot dir seient. Hem fet el circuit la Bisbal-Pals-Begur-Palafrugell. Carreteres infernals, que Coromina ha enfilat alegrement.

La màquina vola i la sensació de volar em semblaria encara més exacta si no fos la incomoditat enorme del seient. Els sotracs de la carretera repercuteixen sobre la part posterior del meu cos a través d’un engraellat de ferros inclement separat només de mi per un coixinet ridícul, desproveït de substància i de tripa. Però faig el cor fort. No hi ha més remei.

En un moment determinat, es gira una mica i em diu:

–Aneu bé? Marxem a setanta per hora…

–Molt bé. El cul em fa molt mal, no sé pas si ho podré resistir, però tot plegat em sembla magnífic…

–Ja us hi acostumareu…

–A còpia d’anys potser sí… Ja veurem!

A Begur fem una parada i prenem una copeta de conyac. És la beguda dels qui tracten amb motors i eines de ferro. Penso un moment en el viatge. Constato que no he tingut ni un instant de por. Si no fos així, també ho diria. La velocitat m’ha fascinat, però en cap moment no he quedat el que se’n diu embriagat. Són moments únics, cert, durant els quals moltes coses queden eliminades del pensament. Però no queda pas tot eliminat. La màquina m’ha donat sempre una sensació de seguretat –per exemple. Una altra cosa que m’ha estat sempre present: que les anques se m’anaven tornant una cosa deforme i dolorida.

–No hi penseu, en això…! –diu Coromina seriós i enravenat.

–Com vulgueu…

Amb això, Lola Fargas passa per plaça, vestida d’hivern. Em sembla una pura meravella. Sembla impossible que les dones, generalment deformes i horribles, puguin donar creacions com aquesta, concretes i precises. Quin bell somni! Tracto de portar Coromina cap als meus pensaments. Però és inútil. La màquina l’obsessiona. S’ha tornat un motociclista tan perfecte que fuig d’estudi amb una sentència de mestre tites. Diu:

–Sí, tot el que vulgueu! Però aquesta bellesa fuig, com el camí que la moto deixa enrera…

La carretera vella de Begur és infernal i en el camí de retorn hem de prescindir de l’embriagament de la velocitat. Malgrat aquesta necessitat, la part posterior del meu cos continua patint. Arribo a casa dislocat, estrafet i trasbalsat, com si m’haguessin donat una gran pallissa. Ben mirades les coses, però, el pitjor del viatge haurà estat la frase de Coromina. La frase demostra que les màquines crearan una literatura que serà horrible.

.

Els diaris vénen carregadíssims. Mig Europa cau, com un edifici immens que s’esfondra. Rússia, Àustria, Alemanya… El sentiment em porta del cantó del que cau. La raó, no!

.

Al vespre, llegeixo la «Gramàtica Catalana» de Pompeu Fabra. Fa pensar en una gramàtica normal europea –en la Gramàtica francesa d’Augier, per exemple– i fa sobretot oblidar els sinistres textos que convertiren el nostre batxillerat en un turment. Quina bella cosa pot ésser una gramàtica clara, simple, precisa, intel·ligible! Aquesta lectura em planteja aquesta pregunta: per què faig tantes faltes d’ortografia? No puc disciplinar-me en res. La sensació d’inseguretat que em dóna el fet de trobar-me un desmanegat bohemi m’és molt desagradable. Però no hi ha res a fer…

1. En un altre text, Pla afirma no haver pujat mai en una moto —n. ed. bloQG

El vell carnisser Pagans, que és més vell que un camí i li cau una mica el llavi inferior sota un abundant, espès, bigoti de republicà federal, és fill de la Pera. De jovenet, estudià per capellà i té moltes nocions de llengua llatina. Després penjà els hàbits i resultà que era per a fer de carnisser que servia. Ja dins d’aquest ofici, es donà a les orgies del republicanisme –per utilitzar la frase de don Joan Manyé i Flaquer. Com a fill de la Pera, diu haver conegut diverses persones de la família Savalls: el senyor Josep, l’hereu de la casa; Xicu Savalls, el cabdill de la segona guerra civil, i altres individus d’aquesta sang.

Parlant del general explica un fet que pot ésser molt útil per als estudiosos de la política del país.

A l’època de les negociacions amb Martínez Campos, a l’hostal de la Corda, un home de la Pera es topà amb el seu famós paisà i li preguntà:

–I bé, Xicu, què és tot això de l’hostal? ¿Quines notícies hi ha?

–Hi ha bones notícies. La guerra està acabada. Ja ho pots dir a tot arreu…

–Què vol dir que la guerra està acabada? ¿Que dormim?

–Et dic que la guerra està acabada! Mira: Martínez Campos ha donat paraula que els capellans tornaran a cobrar. Aquest punt està perfectament entès.

–Ja ho veig. Però…

–Però què? ¿Qui vols que faci la guerra després del que t’acabo de dir, animal de quatre potes? Qui vols que la faci? Ja pots dir a tot arreu que això està llest…

.

Trobo Pere Poch al cafè, desvagat –vull dir no ocupat en cap partida de cartes. És un jugador pur, abstracte: li produeix tanta passió jugar granets de blat de moresc com peces de deu cèntims. Parlem de diverses coses. La conversa recau sobre Madrid. Em diu, amb la seva sonsònia habitual:

–A Madrid se sent tan sovint i a tot arreu la paraula señor –paraula que criats, cotxers, porters, xofers, cambrers, minyones, venedors, saltataulells i tot el servei en general repeteix constantment (usted dirá, señor; a sus órdenes, señor; dígame, señor; ¿qué desea el señor?; A su disposición, señor; ¡buenas noches, señor!, etc.) que hom acaba tenint la sensació de viure no sols en la proximitat, sinó en la més absoluta intimitat del Pare Etern… És molt curiós i costa una mica d’habituar-s’hi…

–Doncs aquí, amic Poch, passa un altre fenomen; es produeix exactament una situació a la inversa. És una paraula que no s’utilitza ni per medecina. La darrera vegada que l’he sentida fou a Llafranc. A Llafranc hi ha un bohemi, anomenat Canadell, que probablement no us és desconegut, que quan sent dringar un duro de plata sobre el marbre d’una taula diu indefectiblement, sarcàstic:

–Què mana, senyor?