D’ençà que Junoy ha fet la crisi de catolicisme no pot veure –ni en pintura– res que de prop o de lluny faci olor de francès. M’ha regalat amb un gest peremptori l’edició del «Mercure» de les poesies de Rimbaud, amb el famós pròleg de Paul Claudel.

–Teniu… –m’ha dit–. Aquest llibre em fa un fàstic horrorós. És absolutament sorprenent la força de simplificació de què és capaç en certs moments la gent d’aquest país. És una capacitat de fanatisme sense solta, primària, histèrica.

De tota manera, allà on hi ha hagut sempre hi queda. Josep M. Junoy s’ha tornat un simplificador, però sospito que no som més que al començament: encara ho serà més. Amb França es troba en el començament de la crisi, li passa el mateix que el que sol dir-se de moltes coses d’ací, dels hotels, per exemple: en general, són dolents; en particular se’n pot trobar algun de bo –excepcionalment. Detesta França i tot el que és francès –però encara em recomana de llegir Charles Louis Philippe.

–Quina classe d’autor és? –li demano.

–És un autor per a vós: la vida del camp, el paisatge, la gent…

–És un naturalista? Us confesso que de vegades em pesen una mica els naturalistes indígenes…

–És un realista aeri, lleuger, agut, sintètic… Us recordareu d’aquesta frase de Philippe: «Les malalties són els viatges dels pobres…».

–Està bé, realment…

Després m’incita a fer una altra lectura: la de «César Caperan ou la Tradition» de Louis Codet. Em demana una nota sobre aquest llibre, per a una revista que fa o que vol fer… Després se’n va amb el broquet de mentol a la boca, el canotier una mica sobre l’orella, sota el braç un plec de papers.

.

Ricard Permanyer és un xicot que passa moltes hores del dia a la biblioteca: de vegades s’hi troba ja al matí o molt tard de la nit. És un home alt, sec, pàl·lid, rossenc, amb una americana fosca, de colzes una mica lluents. Sovint els llibres no li caben sobre el pupitre i ha d’utilitzar una cadira suplementària. El veig parlar amb molt poca gent i és un dels pocs literats coneguts meus que no semblen tenir l’esperit de grup. Tampoc no sembla tenir cap pressa de publicar res. Permanyer m’agradaria molt, si un dia no m’hagués dit amb la seva habitual energia:

–Jo voldria impregnar la meva poesia de puerilitat, de candor, d’infantilisme…

Mentre parlava així, jo pensava:

–Jo voldria impregnar la meva prosa d’astúcia i de malícia…

.

Alfons Maseras té un aire d’home fatigat, cansat; té l’esquena una mica corbada; els braços semblen fluixejar-li; quan porta el bastó sota l’aixella no se li aguanta gaire fort i té tendència a relliscar-li; quan s’atura per parlar amb algú i posa el bastó a terra es recolza amb totes dues mans sobre el pom, i les cames semblen fer-li figa… Té una veu evaporada, un somriure astorat i trist… Tot això potser és degut al treball intel·lectual a preu fet que fa Maseras.

Sant Agustí, a la «Ciutat de Déu», estableix una jerarquia del treball humà. A dalt de tot, hi posa el treball intel·lectual; després, l’agricultura, a causa de la seva relació amb l’obra de Déu; després l’artesania; en l’esglaó més baix, el comerç, per raons que no cal repetir. ¿Hauria pogut imaginar sant Agustí que arribés un moment que el treball intel·lectual es fes a preu fet?

El treball més o menys intel·lectual a preu fet és una de les possibilitats més versemblants de la meva vida. Ho veig claríssim –per intuïció. La visió d’Alfons Maseras em deprimeix.

Diumenge. Passats tres inacabables dies sense escriure. La qüestió és entaforar-vos en la memòria una infinitat de coses de les quals des de cap punt de vista no podeu tenir la més petita idea. És absurd. Ridícul fins a la franca hilaritat.

La memòria té recursos admirables per a mantenir visibles en el teló de la vostra visualitat anímica les coses que teniu la pretensió de recordar. Quan vaig estudiar el retracte, tenia mal de queixal. En el programa, al costat del qüestionari referent al retracte, hi he escrit amb llapis vermell: dia de mal de queixal. Si em toca aquesta lliçó, la referència lateral del mal de queixal m’ajudarà a parlar del retracte amb una certa facilitat. Aquests auxilis paral·lels són les crosses de la memòria. Com més abunden les crosses, més viu és el record, més possibilitats té la memòria. Per a encendre el foc de la memòria és indispensable una guspira –la que sigui, vingui d’allà on vingui. Si fos possible de paral·lelitzar les coses que us convindria recordar, amb obsessions persistents –que generalment es refereixen als moments en què el vostre amor propi ha estat ferit–, podríeu arribar a tenir una memòria magnífica.

Però tot això té un aire bastant sinistre.

Aquell vers de Víctor Hugo, prodigi d’harmonia imitativa: Watterloo, Watterloo, Watterloo, morne plaine… em ve sovint a la memòria en aquestes inacabables hores de repetir les assignatures.

Empollar, empollar, empollar, «morne plaine»…

Personalment, em seria igual que em suspenguessin com que m’aprovessin. Però, encara que alguns amics creguin que sóc un home desproveït de sentiments, he de confessar que, davant de la davallada de la família (de la davallada econòmica de la família), sentiria un vivíssim remordiment si em suspenguessin.

.

Trobat Alexandre Plana al carrer de Pelayo. Plana, a qui, per cert, no es coneixen gaires amistats femenines, és tendre amb els amics. Davant de la meva inquietud, em mira amb la seva cara lleugerament picada de verola, l’ull boví.

–No serà res… —em diu—. No serà res…

I em passa amb suavitat la mà per l’espatlla.

En un determinat moment, la seva mirada semblava tan plena de llàstima, que no crec pas que n’hagués utilitzada una altra si m’hagués vist amb una pulmonia al llit.

.

.
El pensament és sempre insatisfactori; l’acció satisfà més, encara que sovint no satisfaci completament. L’espai és trist, indiferent; el temps és trist o alegre. La raó està centrada en l’espai; la sensibilitat, en el temps.

Diumenge. Carnaval. Angeleta, pagesa fascinada per la ciutat –una xicota alta, morena, desairosa, de faccions vulgars, boníssima–, s’ha llogat en una altra casa, de seguida. S’acomiada de nosaltres amb les llàgrimes als ulls. No crec pas que torni mai més al país.

Amb el meu germà anem a viure en una dispesa del carrer de Pelayo núm. 12. Hi trobem alguns condeixebles del batxillerat, gironins, i una quantitat de desconeguts. És una pensió d’estudiants, pobra, agitada, d’un desordre indescriptible.

Tarda de Carnaval. Passo les hores a la tristíssima biblioteca de l’Ateneu. Molt poca gent. En el fons envejo la gent que es diverteix –encara que sigui aparentment. La traducció de Jules Renard avança amb gran fatiga. López-Picó m’escriu una carta dient que publicarà a «La Revista», una prosa meva. Ara que ho sé, se m’esvaeix el dubte: la prosa és horrible.

A la taula veïna sento que Miquel Ferrà diu a mossèn Riber, amb un aire desimbolt i lleuger, que no s’ha hagut de preocupar mai del problema econòmic. Mossèn Riber se’l mira amb una mirada oliosa i benigna. L’hauria esquarterat, triturat, desfet.

En llevar-me veig que sobre el món davalla la llum d’un sol de color de palla esgrogueïda –vagament rogenca. Sol d’hivern. Cada dia, en aquesta hora, veig, en obrir la finestra, les mateixes coses: un teulat ple de vegetacions verdoses; una paret blanca i nua al fons del jardí; les petites feixes enfangades tot l’hivern, voltades d’una vorada de rajols i a primer terme, dues palmeres lluents, que em fan venir fred. Trobo les palmeres massa ben compostes i simètriques. D’estructura, aquest paisatge és sempre igual. Cada dia, però, és diferent –com són diferents, en aquesta hora, cada dia, el color de la llengua i la disposició de l’esperit.

.

Ha fet una tarda clara, assolellada –tota en relleu. Al capvespre s’ha posat sobre la terra una boira flonja, tenuíssima, que ha convertit els arbres en siluetes elegants, deliqüescents.

.

Potser el motor més actiu de les accions humanes és la humiliació –o el desig de deslliurar-se’n. En la vida de poble tot és petit –i per això fàcilment observable. Totes les coses, però, són essencialment iguals, tant si són grosses com petites. Les persones que no han estat mai humiliades tenen, generalment, un aspecte bleda. Les que ho han estat massa tenen un aspecte insignificant i esmorteït. Semblen viatgers que esperen, a la nit, un tren que porta molt de retard…

.

«L’avi Munné», un setmanari de Sant Feliu de Guíxols, em dedica, gairebé a cada número, agres crítiques.¹ Troba que els meus articles del «Baix Empordà» –que escric simplement per emplenar el paper– són pedants i enrevessats. Són això –afegeixo– i moltes altres coses més. Infinites coses més –si l’una desagradable, l’altra encara més. Sobre aquest punt, de seguida ens entendríem.

.

1. Transcripció de la referència al núm. del 16 de novembre 1918 del setmanari L’avi Muné, que ens facilita l’hemeroteca de l’Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols

   «Encara més del mateix periódic.-Publicà setmanes enrera una prosa firmada per Josep Plà, qui segurament per trovar massa vulgar l’indústria de les gasseoses, s’ha donat a fer pràctiques en la de les lletres, cosa aquesta que, per ell, ens sembla una mica niés aventurada i de resultats menos pràctics. La prosa a que ens referim duia el titol següent: Els tres primers capitols de la novella l’home de la cama de fusta apel·lat Joan Pins.

   »No sabem quines serien les intencions de l’autor al donar publicitat a n’aquets tres primers capitols; pero cas de que hagués entrat en els seus propósits, anticipar una mostra al públic per a que pogues jutjar de la valor de la seva obra, amb el fi de veure per la crítica si podía aventurar-se a la seva edició, naturalment afegint-hi els capitols que falten, creiem, per la nostra part, que el jove novel·lista ja pot tirar endevan, doncs li augurem una copiosa venda, sobretot si ofereix per cada exemplar que’s compri un paper moneda de 50 pessetes per a consentir destinar-li un lloc en la lleixa més alta de la biblioteca i romandre allí tota la vida sense tallá fins que se l’hagin cruspit (que’ns perdoni l’autor del llibre l’usurpació d’aquesta paraula) les arnes.» Xu – Xu — n. ed. bloQG .

Coromina s’ha comprat una motocicleta –una de les primeres que han circulat pel país. Està radiant i –com és de suposar– ha esdevingut un propagandista arborat de les motocicletes. S’ha comprat una gorra, unes ulleres i uns guants aparatosos. Fa mitja por.

Avui m’ha fet provar les amenitats de l’artefacte,¹ i amb les cames he enforquillat el seient posterior –si se’n pot dir seient. Hem fet el circuit la Bisbal-Pals-Begur-Palafrugell. Carreteres infernals, que Coromina ha enfilat alegrement.

La màquina vola i la sensació de volar em semblaria encara més exacta si no fos la incomoditat enorme del seient. Els sotracs de la carretera repercuteixen sobre la part posterior del meu cos a través d’un engraellat de ferros inclement separat només de mi per un coixinet ridícul, desproveït de substància i de tripa. Però faig el cor fort. No hi ha més remei.

En un moment determinat, es gira una mica i em diu:

–Aneu bé? Marxem a setanta per hora…

–Molt bé. El cul em fa molt mal, no sé pas si ho podré resistir, però tot plegat em sembla magnífic…

–Ja us hi acostumareu…

–A còpia d’anys potser sí… Ja veurem!

A Begur fem una parada i prenem una copeta de conyac. És la beguda dels qui tracten amb motors i eines de ferro. Penso un moment en el viatge. Constato que no he tingut ni un instant de por. Si no fos així, també ho diria. La velocitat m’ha fascinat, però en cap moment no he quedat el que se’n diu embriagat. Són moments únics, cert, durant els quals moltes coses queden eliminades del pensament. Però no queda pas tot eliminat. La màquina m’ha donat sempre una sensació de seguretat –per exemple. Una altra cosa que m’ha estat sempre present: que les anques se m’anaven tornant una cosa deforme i dolorida.

–No hi penseu, en això…! –diu Coromina seriós i enravenat.

–Com vulgueu…

Amb això, Lola Fargas passa per plaça, vestida d’hivern. Em sembla una pura meravella. Sembla impossible que les dones, generalment deformes i horribles, puguin donar creacions com aquesta, concretes i precises. Quin bell somni! Tracto de portar Coromina cap als meus pensaments. Però és inútil. La màquina l’obsessiona. S’ha tornat un motociclista tan perfecte que fuig d’estudi amb una sentència de mestre tites. Diu:

–Sí, tot el que vulgueu! Però aquesta bellesa fuig, com el camí que la moto deixa enrera…

La carretera vella de Begur és infernal i en el camí de retorn hem de prescindir de l’embriagament de la velocitat. Malgrat aquesta necessitat, la part posterior del meu cos continua patint. Arribo a casa dislocat, estrafet i trasbalsat, com si m’haguessin donat una gran pallissa. Ben mirades les coses, però, el pitjor del viatge haurà estat la frase de Coromina. La frase demostra que les màquines crearan una literatura que serà horrible.

.

Els diaris vénen carregadíssims. Mig Europa cau, com un edifici immens que s’esfondra. Rússia, Àustria, Alemanya… El sentiment em porta del cantó del que cau. La raó, no!

.

Al vespre, llegeixo la «Gramàtica Catalana» de Pompeu Fabra. Fa pensar en una gramàtica normal europea –en la Gramàtica francesa d’Augier, per exemple– i fa sobretot oblidar els sinistres textos que convertiren el nostre batxillerat en un turment. Quina bella cosa pot ésser una gramàtica clara, simple, precisa, intel·ligible! Aquesta lectura em planteja aquesta pregunta: per què faig tantes faltes d’ortografia? No puc disciplinar-me en res. La sensació d’inseguretat que em dóna el fet de trobar-me un desmanegat bohemi m’és molt desagradable. Però no hi ha res a fer…

1. En un altre text, Pla afirma no haver pujat mai en una moto —n. ed. bloQG