David Paloma

Avui és divendres, 29 de març de 2024
06/03/2012   
Autor/a: Núria Bastons, Cristina Bernadó, Llorenç Comajoan
Títol: Gramàtica pràctica del català
Editorial: Teide

Títol ressenya: Digui, digui
Lloc de publicació: Presència
Paraules clau: gramàtica_pràctica, obra_pedagògica

 

Digui, digui

Gairebé alhora s’han publicat dues gramàtiques bàsiques per a persones que no parlen català: la Gramàtica zero: el millor ús amb la mínima gramàtica, del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, i la Gramàtica pràctica del català, que aquí ressenyem. En aquella destaca la resolució dels problemes sintàctics més freqüents i en aquesta s’indica, a la portada mateix, que l’obra s’adequa als nivells inicials A1-B2 del Marc europeu comú de referència per a les llengües del Consell d’Europa.

Les característiques d’una gramàtica pràctica, de nivell bàsic, no poden sorprendre a ningú. D’una banda és una obra pedagògica, i com a tal s’organitza: es presenten primer les formes i després els usos, ordenats per grau de dificultat, en una seqüenciació de 87 unitats (l’índex espanta) que abracen des de les classes de noms fins als connectors dicursius passant pels determinants, els pronoms i els verbs. Les explicacions gramaticals s’il·lustren o es glossen i els exercicis, més de quatre-cents, es relacionen amb cadascun dels punts de la teoria. El llibre inclou a més un quadernet amb les solucions. D’altra banda, és una gramàtica “per a un alumnat divers” que comprèn tant alumnes d’escoles oficials, de centres de normalització lingüística, d’escoles d’adults, d’universitats… com alumnes d’aules d’acollida en instituts de secundària.

Lourdes Miquel, autora de la presentació de l’obra, fa veure un tret particular que es converteix en una virtut: la no-referència al castellà o, dit d’una altra manera, “una gramàtica del català en si mateixa, alliberada de la tirania del contrast amb el castellà”. No hi sobraria algun CD o potser algun enllaç per poder sentir com sona la llengua. El lector encuriosit en trobarà la primera unitat de mostra a la pàgina web de l’editorial: www.editorialteide.com.

 
06/03/2012   
Autor/a: Maria Josep Marín, Llum Bracho, Josep À. Mas, Anna I. Montesinos (editors)
Títol: Discurs polític i identitats (trans)nacionals
Editorial: Publicacions de la Universitat de València

Títol ressenya: Discursos manipuladors
Lloc de publicació: Presència
Paraules clau: discurs_polític

 

Discursos manipuladors

Els sis autors d’aquest llibre analitzen el discurs polític en el sentit més ampli: qualsevol discurs públic relacionat amb “els fenòmens cognitius que impulsen les transformacions socials”. Per tant, és discurs polític un missatge del president d’un país i també ho és un informe de l’FMI sobre la crisi econòmica; és discurs polític la comunicació institucional d’un ajuntament i també ho són els eufemismes que s’utilitzen en la interacció col·loquial.

Bassols i Charaudeau, els dos primers autors, se situen en la relació entre discurs polític i acció política. La primera mostra les estratègies lingüístiques i discursives mitjançant les quals el discurs dominant intenta imposar una visió del món determinada i també una interpretació concreta de les accions polítiques.

Charaudeau tracta el discurs populista, és a dir, la manipulació del discurs basada en l’excés del vessant emotiu. Sovintegen en aquest cas exemples de França (Le Pen) i de l’Amèrica Llatina (Chávez). Van Dijk insisteix en el seu terreny preferit: el context. Per això afirma que “controlar el discurs és controlar el text i el context” i proporciona un marc teòric que identifica les formes que utilitzen les persones que controlen els recursos socials, polítics o econòmics per incidir en el discurs públic.

Bañón parteix del debat social per a l’anàlisi discursiva i esmenta casos històrics, com el debat entre Nixon i Kennedy de 1960. Salvador és molt lúcid en la presentació de l’eufemisme com a factor rellevant en l’evolució del lèxic de les llengües i en la manipulació de les representacions socials. Finalment, Laborda analitza a fons la literatura “efímera” d’un ajuntament del Vallès: targetes d’invitació, programes de festa, presentacions de calendaris… Tota una producció aparentment inofensiva però molt eficaç per difondre creences i objectius socials.

 
Presència, núm. 2087 | 28/02/2012   
Autor/a: Aitor Carrera
Títol: L'occità. Gramàtica i diccionari bàsics
Editorial: Pagès editors

Títol ressenya: L'occità referencial
Lloc de publicació: Presència
Núm: 2087

 

L'occità referencial 

Catalans e occitans trabalham amassa per las nòstras lengas. Ben junts que treballem! L’article 6.5 de l’Estatut de Catalunya indica que l’occità és llengua cooficial per bé que, tal com diu Aitor Carrera, l’autor de l’obra que ressenyem, resulta que no són occitans bona part dels territoris en què l’occità és oficial. Carrera és un expert en llengua i lingüística occitanes. Ja el 2007 va publicar una gramàtica aranesa, i altres estudis anteriors i posteriors avalen la categoria d’aquesta gramàtica i diccionari bàsics.
 
D’una banda, la gramàtica detalla paral·lelament les formes d’un occità referencial de base llenguadociana i les formes de l’occità de la Vall d’Aran, amb informació morfològica i sintàctica prou extensa. És aquesta una novetat de l’obra, que vol ser coherent amb la tradició normativa que arrenca de Loís Alibèrt i que arriba fins al Conselh de la Lenga Occitana i el Grop de Lingüistica Occitana. Tanmateix, la llengua més semblant al català de totes les llengües romàniques no disposa ara com ara d’una entitat reguladora que determini quina és la modalitat de llengua estàndard. L’obra de Carrera contribueix de manera clara a definir la lenga de referéncia i les relacions amb els diferents dialectes.
 
D’altra banda, el diccionari presenta els principals equivalents occitans (referencials i aranesos) de més de 2.500 mots freqüents en català. Per a cada paraula catalana hi ha “almenys una, dues o fins a tres formes sinònimes que tenen una certa difusió en la producció cultural actual”. El llibre l’encapçala una aproximació sociolingüística molt encertada, en què es repassa la història, el nombre de parlants, l’ensenyament i la situació legal de la llengua. Per cert: Pagès editors és l’única editorial catalana amb tres col·leccions escrites només en occità. Una aposta digna d’elogi.      
 
 
Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 

 

 

 
ARXIUS

 

Inici
Comentaris
Contes
Lletres
Ressenyes
Índex d'articles

© David Paloma

David Paloma és coautor de diverses obres relacionades amb les ciències del llenguatge, sobretot de fonètica i lexicografia. En són exemples el Diccionari de pronunciació en català (2000), el Diccionari de dubtes i barbarismes (2008) i la Guia fonètica per a les televisions locals (2009). S'encarrega, també, de les ressenyes dels llibres de llengua en diversos mitjans de comunicació. És autor de 50 obres de llengua del segle XXI. Ressenyes i propostes de recerca (2010).

Contactar per e-mail